Senyores i senyors, aprofitin els moments de calma que tinguin perquè aquest any, del qual ja pràcticament ens hem menjat dos mesos i mig, es presenta ben poc calmós pel que fa al tema de la política. Un tema que —tot s’ha de dir— interessa més a les barres dels bars, on resideixen de forma aleatòria insignes presidents del govern; insignes entrenadors i àrbitres de futbol; insignes jutges; insignes creadors de lleis, normalment, d’aquelles que acaben enviant el penat a l’altre barri i, en definitiva, mil i un savis, copa en mà.

I és que, és clar, en aquells llocs on les persones van tant de celebració com per curar les penes, sempre hi trobem tal o tal altre que sap de tot i que, si depengués d’ell o, com a mínim, hi manessis els seus, les desgràcies no existirien i el món seria, sens dubte, un lloc molt feliç.

I, dit això, imaginin-se quantes converses prometen aquestes eleccions continuades que haurem de suportar; que si les municipals, que si les del Barça, que si potser les generals, que si les nacionals (altrament dites autonòmiques)…

Tots plegats, doncs, podem acabar dels nervis i, sobretot, aquells que esperen miracles via partits novells o, fins ara, minoritaris es pensen que les coses les canviaran els qui vindran. Tot i així, si vénen, primer haurem d’aguantar vells procediments com les penjades de cartells; els minuts de propaganda… el que ha guanyat tothom… uf!