Hollywood defineix, recull i ens mostra l’American way of life. Són aquells carrers de Manhattan que ja coneixem abans de viatjar-hi, els cafès llargs amb gots de plàstic i els sofàs de cuir que t’acullen enmig de quilòmetres sorrencs d’una ruta que travessa mig país. És convidar els veïns a fer una barbacoa, el ball final de curs i que el pare arribi quan comença el partit de beisbol. És el país de les oportunitats, el somni americà. Són els discursos espontanis que posen la pell de gallina, és saber-se de memòria un preàmbul i estar orgullosos d’una declaració d’independència sense la qual avui no serien ningú.
És la indústria audiovisual la que ens permet veure com som i transmetre als altres els nostres valors, la nostra manera de fer o, com a mínim, allò que voldríem ser. És també una manera d’estar bé amb nosaltres mateixos, de riure, de reflexionar, d’emocionar-nos, de plorar, de meditar i de tornar a riure.
I precisament perquè el món audiovisual té una importància cabdal en la definició del nostre imaginari comú, la creació d’una institució que reconegués i donés reconeixement a les produccions catalanes ha significat un pas endavant sense precedents en aquest àmbit. Per això, l’Acadèmia del Cinema Català és una autèntica estructura d’estat, abans que aquest concepte es comencés a posar de moda. Així ho afirmava la setmana passada el que en fou impulsor i primer president, Joel Joan, en un sopar distès que finalitzà en el moment just per poder agafar l’últim metro.

D’aquesta manera, l’actor i director vindicava l’Acadèmia i els Premis Gaudí com un element de normalitat pels països normals, però transcendent i clau en el nostre cas. Una Acadèmia normal i uns premis normals, com fan els estats normals, per valorar i guardonar el valor i la qualitat de les produccions cinematogràfiques. Ara fa poques setmanes vam poder estar de nou orgullosos dels nostres professionals. La catifa vermella, el photocall, les càmeres, l’esmòquing i unes estatuetes com toca, inspirades en els rostres gaudinians, d’arrels medievals i projecció contemporània.

I si la gran pantalla ens ofereix (alguns i puntuals) moments ben emotius enmig de títols i més títols d’interès dubtós i de pressupostos sobrevalorats, la televisió també ens obsequia, de vegades, amb productes que cal remarcar. Hi ha sèries veritablement sublims.

Com deia, hi ha sèries televisives que ens marquen, pels seus personatges, pels guions o per aquella història que alguns imaginàvem propera. Cada u té les seves i, en això, les diferències generacionals i de gust són ben diverses. Els share ens posa de manifest que els productes de la petita pantalla són selectius i que no hi ha solucions universals. Ara, amb les preferències d’un, és difícil ser objectiu. Els lectors podran, o no, compartir amb mi punt de vista, però per a l’autor d’aquestes línies hi ha dues sèries excepcionals. Una, Temps de Silenci, gaudirà d’aquí uns mesos de columna pròpia. L’altra, Porca Misèria, és la que voldria destacar avui.

Per a mi, les quatre temporades que protagonitza el personatge d’en Pere Brunet —l’alter ego d’en Joel Joan— són una obra mestra. El laboratori, la productora, els moments de complicitat, el sofà, la cuina i els mòbils que sonen. La posició de la càmera no és atzarosa, com tampoc no ho és una fotografia precisa i una postproducció excel·lent que va llima aquí i allà perquè no s’escapi cap detall. Són els diàlegs incisius i aquelles mirades que ho diuen tot, és la poètica d’una quotidianitat que ens reflecteix les nostres vides, són els encerts musicats que poden produir-se sempre, com els descuits i les indecisions que ens aplacen victòries volgudes. Som nosaltres mateixos que ens hi veiem reflectits, en aquelles escenes tan reals com la vida.

Recordo seguir-la per TV3 quan la van emetre per primera vegada i, després, farà un parell d’anys que vaig tornar a veure-la sencera. Amb tot, ho confesso, em sembla que no descarto aquest estiu tornar al 3 a la carta.

 I per vosaltres? Quina és la sèrie de les vostres vides?