La vida és contradictòria i alhora perillosa, no en va, quan neixem, amb el primer respir i el primer plor arrencat, el compte enrere per a la mort del cos que acaba de néixer ha començat. El nadó no sap quan durarà en aquest món, però li dol el fet de sortir perquè toca, perquè majoritàriament ja s’han acomplert aquells nou mesos de rigor, d’aquell mitjà calent i aquós que la seva mare li proporcionava, tot començant la fèrria, però necessària tasca d’haver de respirar per sobreviure en mitjà hostil i aire no gaire net.

Talment són les ones del mar, que sorgides d’aquelles forces internes que l’aigua produeix neixen i s’alcen orgulloses, tot avançant sempre endavant fins a morir a la prop la sorra, testimoni d’antigues formacions pedroses que els mil·lennis s’han encarregat de convertir en petites partícules daurades com alguns dels mantells que cobriran potser el nadó nounat. El mar és episodi de vida, vida assossegada i serena, però que en qüestió de minuts pot esdevenir salvatge i traïdor, com també ho són moltes de les situacions amb les quals es trobarà aquell nadó que albira un món d’oportunitats. El mar ens xiuxiueja a les orelles la seva melodia talment com el nadó escolta atent les amoroses paraules de la seva mare, i el mar recula una vegada morta l’onada, per tornar a repetir una i altra vegada el seu intent de fer-se amor i senyor d’una platja qualsevol.