Havíem quedat per fer el vermut a la plaça d’Osca, a la vila de Sants. En un dissabte d’aquells en el que ets conscient que l’hivern comença a acomiadar-se, perquè les terrasses s’omplen a l’hora del sol, a la recerca d’aquells rajos de caloret que ens han d’anar apropant a una primavera que es presenta ben interessant. Passen uns minuts de les dotze, no tenim pressa, però som conscients que això és només un tast del que s’esdevindrà a l’estiu. Arriba el cambrer, demanem, i aprofitem per preguntar-li com veu el barri, els carrers comercials i el dinamisme social.  
Avui ens acompanyen uns amics valencians que viuen a l’Hexàgon, i que han fet parada a Barcelona abans de continuar el seu trajecte cap a les falles.  Ells també coneixen aquests carrers que donen nom a una de els principals estacions ferroviàries del país. Recordem plegats visites anteriors i dinars casolans en espais ben nostrats de la geografia urbana. És el comercial carrer de Sants i el bullici de les botigues i la gent que mira aquí i allà buscant aquelles sabates o una peça de roba determinada, potser un jersei, qui sap si aquells pantalons. És, clar, l’alter ego de la Núria Feliu que vincula la trajectòria musical amb la cultura popular gegantera.

Al costat de Montjuic, tocant a Hostafrancs, a Sants hi trobem una xarxa cultural i unes sinergies associatives envejables: diables, corals, castellers i escoltisme, entre d’altres. I diverses entitats esportives, també. No envà, les Cotxeres de Sants són un indret habitual per organitzar-hi actes.
Sants ens demostra –i podríem posar-ne d’altres exemples– l’existència de realitats singulars dins d’una gran urbs. Des de fora, sovint sembla que les grans ciutats tinguin una homogeneitat o que, en tot cas, es divideixin en dos espais diferents: a Londres, el centre econòmic i el conjunt de la ciutat; a Paris, el centre turístic i les banlieues; a Berlín, la zona occidental i l’oriental, etc. Lògicament no disposem de prou temps per subdividir aquestes precisions genèriques, i en aquest sentit ens és necessari i útil disposar d’unes idees que puguin generalitzar-se per copsar a grans trets com són els diferents llocs.

A mesura que hom pot anar-s’hi apropant més, és quan un pot començar a definir amb més precisió les característiques pròpies de cada espai de la ciutat. En aquesta segona fase és en la que podríem definir els tòpics més recurrents dels diverses arrondissements de la ville lumière, per exemple, o copsar què podem trobar en cada barri de Roma.

Cal dir que quan es parla de “tòpics” no és imprescindible fer-ho des d’un punt de vista negatiu. Els humans, per disposar de coneixements i, si s’escau, ampliar-los necessitem segmentar i agrupar aprenentatges. En aquest sentit, els tòpics, com a sinònim de “generalitzacions”, ens són útils per no dir imprescindibles. En tot cas, també és cert, que els tòpics no s’haurien de prendre com a quelcom científic, sinó com una aproximació a la matèria en qüestió.

Seguint aquest raonament, a mesura que un amplia els seus coneixements sobre un lloc concret pot, o bé constatar que el tòpic té un gran de certesa considerable, o bé entendre que el tòpic bé donat per una comprensible generalització però que realment en el seu si hi ha una varietat considerable.

Així, quan parlava de Barcelona, em referia a la vila de Sants com un exemple d’espai singular dins del magma de la ciutat comtal. I, si bé és cert que aquells carrers tenen un aire especial i una atmosfera que la fa molt acollidora, Barcelona està formada per la suma de tot un seguit de singularitats que es complementen. Podríem parlar de la Vila de Gràcia i les seves places plenes d’estudiants mallorquins, d’una cosmopolita Ciutat Vella on s’hi parlen desenes i desenes de llengües, de l’Eixample del Pla Cerdà record d’aquelles professions liberals del primer terç del segle, del dramaturg Poble Sec on s’hi agrupaven els futurs actors i actrius de l’escena teatral, la turística barceloneta, de la vegetació d’Horta...