Aquest dimarts ha estat sense cap mena de dubte, un dimarts negre a Europa, no en va, més de cent quaranta persones, com tots vostès ja sabran, han perdut la vida en un malaurat accident d’aviació. Sí, un accident amb un mitjà que diuen que és molt improblable que es trobi amb la fatalitat, però què volen que els digui: entre els d’Indonèsia i aquest nostrat, doncs, a un servidor se li passen bastant les ganes de volar. Sigui com sigui i com que cal ser científic, també tothom sap que, al cap de l’any, hi ha en un sol país moltes més víctimes de trànsit que no pas les que han perdut la vida en aquest fatal accident als Alps francesos.

També els diré que ja he comentat alguna vegada —i els fets sempre em donen la raó— que algun ensurt més hi haurà en dates properes, ja que quan hi ha un accident d’alguna tipologia o una altra, sembla que els astres es conjurin perquè el proper o els propers pertanyin a la mateixa tipologia que els primers. Sigui com sigui —i més val que tots plegats toquem fusta—, és curiós i, alhora, entristidor com projectes, records i persones estimades, en tan sols uns moments, uns instants, poden quedar per sempre més endarrere i és bo, potser, que no coneguem d’antuvi què ens ofereix el destí, per a tants sempre fatal, ja que, de ben segur, ens tornaríem tots plegats bojos. Sigui com sigui, cal recordar no només aquestes víctimes, sinó els milions de víctimes del món.