A vegades no en som conscients, però el fet que cadascú de nosaltres sigui avui al planeta Terra és conseqüència de tot un seguit d’esdeveniments, coincidències, casualitats, trobades... al llarg de la història. Si pensem en com es van conèixer els nostres pares, i els quatre avis, i els vuit besavis i cap endarrere. Si tenim present que van haver de coincidir en l’espai temps, i que cadascun d’ells també hi era per les mateixes causes que nosaltres... Si poguéssim viatjar segles endarrere segurament trobaríem moments que prendríem com a curiositats on veuríem que si tal i tal persona no haguessin estat junts aquell fill no seria el nostre re-re besavi, o que si tal persona en comptes d’haver triat una persona n’hagués triat tal altra, aquella branca que en derivaria ja no existiria.

Diverses pel·lícules s’han rodat a partir d’un plantejament similar, com les de Back to the future (‘Retorn al Futur’). On si els protagonistes viatjaven al passat en espectaculars màquines del temps havien d’anar molt en compte en no canviar el curs dels esdeveniments, bàsicament en el que afectava la seva família. En aquesta pel·lícula en Martin McFly té una fotografia d’ell i els seus germans quan eren petits, i si pel que sigui quan està al passat toca una peça de la història familiar, ell i els germans comencen a desaparèixer de la fotografia i el jove protagonista s’ha d’afanyar a resoldre els canvis.

Poetes i músics també han cantat a la vida. Ara recordo entre tants d’altres, en Josep Carner i l’expressió serena dels fruits saborosos de la vida noucentista. La recerca d’una vida de pau, com va apel·lar sempre el violoncel·lista Pau Casals —recordem el seu discurs davant de les Nacions Unides o el seu emotiu Cant dels Ocells. Artistes com Palau Ferré han dedicat la seva obra a l’esplendor i la meravella de viure, amb fruits i música, poesia i amor —recordem l’escultura Totalitat o el quadre Noia amb gira-sols. La nostra sort, la nostra vida és com pinzellades dobles de colors que s’entrellacen per esdevenir formes, figures, sensacions.
La veu poderosa de la Maria del Mar Bonet quan entona les càlides melodies, les notes de música antiga d’en Jordi Savall a l’interpretar músiques medievals o renaixentistes. Tots estem estretament lligats a la nostra història personal, familiar i col·lectiva.

Som afortunats i caldria que ho valoréssim. Nosaltres hem pogut menjar pa amb xocolata quan érem petits, hi ha hagut persones que ens han cuidat i estimat. Hem crescut amb amistats i amb gent que ens ha donat suport. Tenim la sort de tenir una certa sensació de seguretat, de poder fer plans a mitjà o llarg termini, de saber amb qui comptem. Tots sabem que hi poden haver moments més o menys bons, però el fet que cada matí tinguem tot un dia en endavant ple d’oportunitats, de coses per fer, de persones que ens trobarem a casa o pel carrer, la ràdio que ens farà companyia, les històries que aprendrem... no té preu. Una frase d’una cançó del grup Antònia Font trobo que ho defineix prou bé “La vida és un teatre que es diu felicitat”. Entenent teatre com a quelcom que veiem en directe, que no podem tallar una escena i rebobinar, que anem construint a mesura que actuem, que fem coses. I, de fet, perquè tot funcioni hi ha d’haver una entesa entre els “actors”, cal tenir en compte els altres, tots som part de la mateixa obra.

L’obra de teatre Much Ado About Nothing (‘Molt soroll per no res’) de Shakespeare, o Il servitore di due padroni  (‘El servidor de dos amos’) de Goldoni són obres que cal contextualitzar a l’època en què van ser escrites, sobretot la segona, però que fan somriure, que creen complicitat, són amenes, vitals. També, durant anys s’ha estat buscant el segon llibre de la Poètica d’Aristòtil, el primer, el de la Tragèdia, s’ha conservat; però el segon, la Comèdia, va desaparèixer. Umberto Eco ja ho va novel·lar a Il nome de la Rosa (‘El nom de la Rosa’), on, com a part de les conclusions de tot l’enorme xup-xup del llibre, també se n’extreu que la joia de viure, l’humor, el riure són tan imprescindibles per la felicitat que cal no defugir-ne.

Cada dia tots comptem amb persones i moments valuosos que ens omplen, ja sigui de tranquil·litat, de repòs o d’estabilitat, ja sigui de moviment, de ball o de sintonia. Les ganes de viure són el nostre elixir.