Amb la setmana santa ja enrere, tornem tots plegats una mica més a la normalitat, però, és clar, són molts i variats els conceptes que podrien definir la normalitat. Per a un dictador, la normalitat podria ser passar per la forca uns quants desgraciats, mentre que, per un mossèn, la normalitat seria poder donar la comunió amb tranquil·litat i recolliment a un bon nombre de feligresos un diumenge qualsevol; i, per a d’altres, la normalitat seria tornar a les aules o bé, fitxar tot esperant l’hora de plegar.

Ara, però, en aquest país tan nostrat, no faltaran novament festes amb Sant Jordi al capdavant, que, una vegada més, ens trencaran el ritme normal de les coses, ja que, per a algunes persones, no és normal que les festes sacsegin tant la normalitat.

Sigui com sigui, en aquest país nostre, es comencen els anys brindant i amb la boca plena de raïms, i es continuen amb pastissos, regals, tres homes vinguts d’Orient i ja la festa és contínua fins a finals d’any. És potser aquest, un dels motius de l’èxit de les empreses dedicades a fer perdre quilos? La normalitat, però, crec que seria quelcom semblant a l’harmonia en el fer de les coses, el pas pausat de les hores i el son plàcid de la nit, amb un despertar no obligat ni marcat pel dictador rellotge. Sigui com sigui, res és normal en aquest món de bojos que ens ha tocat viure i sort encara tenim, potser, d’haver nascut on hem nascut.