A la classe política sempre se li han atribuït diferents adjectius que, bàsicament, no eren ni acostumen a ser gaire positius; fins i tot, es diu que la política canvia les persones i que tal o tal altre ja no és el mateix des que està posat en política. És a dir, que, en general, el poble no veu amb bons ulls l’afer polític.

Tot i així, el poble va a votar i tenim aquella frase tan amanida que la democràcia és el millor mal dintre de les opcions d’organització política que es coneixen. És clar, però, que la gent es mou per clixés, tòpics i que, dintre la política, com en tot, hi ha de tot i, bàsicament, hi ha més persones sensates que no pas malfactors i més gent amb ganes de treballar que no pas de viure d’un sou públic.

Sigui com sigui, el mal sempre és més vistós que no pas el treball abnegat i la bondat silenciosa i així estem. Malauradament, però, en política hi ha persones que apliquen un dels pitjors mals, la malícia, la perversitat intencionada de les afirmacions, les declaracions, amb la intenció d’escampar taques en camisa aliena i, en aquest aspecte, en tenim uns quants, d’exemples, com la de l’insigne ministre de l’Interior espanyol o segons quins titulars de la caverna mediàtica espanyola, que incansablement, des poc després de les Olimpíades de Barcelona, esquitxen sistemàticament i malèvolament tot el que existeix i creuen que existeix, i aquests sí que fan mal a la política.