Preparant l’article i bussejant per internet, buscant simplement la paraula solidaritat: quina meravella, es podria fer un doctorat sense moure’t de casa, com Jules Verne... i pensar que naltros, batxillers dels anys cinquanta del segle passat, només disposàvem d’una enciclopèdia mundial, d’unes tres-centes planes; i a la casa on hi havia la famosa enciclopèdia Espasa, tenien la possibilitat de casar la nena més que bé, i gaudir de la professió més comuna del DNI de l’època, que posava la professió de la gent i la majoria de dones posava “sus labores”, el somni daurat de moltes, d’una època.

A Andorra, tenen la Societat Andorrana de Ciències, i he llegit un treball que es diu Concepte i models de solidaritat. Anirem vestint l’opinió, fins a arribar al comparatiu amb casa nostra.

La solidaritat, per als rics del nord, té moltes versions.

Etimològicament, la paraula solidaritat deriva de dues arrels diferents: solidum del llatí, que vol dir moneda, el que avui podríem anomenar euro; l’altra arrel prové del món de la física, i el terme sòlid seria com a contraposició als estats líquids o gasosos, vol dir estar estable, fusionat, unit als altres.

Una altra cosa seran els nivells de solidaritat i els perquès de tot plegat. Reconduint la solidaritat al nivell de supervivència, o sigui per necessitat extrema, seria la por a un esclat revolucionari, a escala mundial, una espècie de big-bang de dimensions planetàries, que ens portés a estavellar-nos tots junts, perquè no tenim, ara per ara, planetes de recanvi, com en una altra època no gaire llunyana es va fer servir o estrenar Australià i el Canadà.

La solidaritat catalana ja ve de començaments del segle XIX, de la mà de Prat de la Riba i de la Mancomunitat, i aquestes idees confederades o confederals ja van ser combatudes pel botifler Lerroux i la monarquia borbònica de l’època.

Després hi afegirem 50 anys de dictadures d’extrema dreta amb guerra inclosa. I al parlar de la Constitució del 78 és quan ens van dir a la cara que Espanya no podia atendre la nostra solidaritat a l’estil dels bascos, i no vam saber fer la ruptura.

El 2006, reforma de l’Estatut, intentant nous finançaments, i el 2010 sentència del Constitucional, que va tirar per terra el text aprovat pel Congrés dels diputats, i s’arriba a l’1 d’octubre del 2017, nova repressió, nous empresonaments.

I ara els socialistes, i per necessitat, tornant a les promeses: es parla de nou de federalització. I, ara, si no es torça, estan a punt que el socialista Illa sigui el proper president de la Generalitat.

I la llei d’Amnistia s’està estrenant, i acabarà pendent del Tribunal Constitucional i dels tribunals europeus, ja que al sospitós de tot Tribunal Suprem no li agrada la llei d’Amnistia acabada d’aprovar, i no vol amnistiar Puigdemont.

Però l’arrel de tot és d’una malignitat brutal: són vint mil milions d’euros anuals els que han marxat cap a Espanya i que no tornen; i si això no fos així, ja ens ho haurien negat i demostrat, que ja sabem que tot es pot demostrar.

Ara el PSOE, per necessitat, ho comença a entendre, però la resta de dreta espanyola segueix intoxicant els seus seguidors, tant si viuen a Catalunya com no, dient que d’aquest robatori fiscal els catalans que es queixen som uns malnascuts.

I al virrei de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, se’l suposa informat de l’economia de la seva regió, i la resta d’ingressos són el “mannà” de la solidaritat de les regions riques de la Península, i dels fons d’Europa.

Castella-la Manxa, us conec dels temps de Franco, quan, ja advocat i caçador, vaig anar a casa d’una viuda propietària de la finca El Morrón de Almodóvar, a Ciudad Real, per firmar els papers d’un contracte de lloguer d’una finca.

Ella vivia a Madrid i em va dir que feia anys que no posava els peus a la finca. L’extensió era d’unes mil hectàrees; carai, el meu mas de Lilla no arriba ni a dos hectàrees.

Vam firmar un contracte en nom d’un grup de catalans, per la caça menor. Més contenta que un gínjol, “con los catalanes”, que som amables, puntuals, bons pagadors, emprenedors, quina enveja per a la resta de Espanya!

No, Sr. García-Page, un país no es fa amb vedats de caça de mil hectàrees, encara que els rics del nord ajudem pagant lloguers. Un país s’aixeca amb esforç, constància i segles de ser emprenedors per crear llocs de treball. A Castella, valoren més que l’emprenedoria serveixi per anar copant les places del funcionariat o del poder judicial. I això és ara, que ja no es pot tirar de les colònies d’ultramar.

SASHA AMORÓS I EL PODER DEL VIOLÍ

Bé, ja anirem informant del guirigall. Ara em toca relaxar-me i gaudir amb la família i amics del concert que el jove violinista Sasha Amorós Korotkov, que coneixem musicalment des de la seva tendra infància, fa a Sant Francesc de Montblanc acompanyat de la soprano Martina Homedes. Serà el primer violí i director de l’orquestra Cum Jubilo del Camp de Tarragona. Interpretaran peces de Vivaldi, Bach, Falla, Borràs, Toldrà i Vives. És el poder del jove violí, que serà el fil conductor d’emocions i bellesa.

Com diu el programa, “Esperem que la destresa i sensibilitat d’Alexandre “Sasha” Amorós, fill de Montblanc, impregnin cada peça amb una profunditat i lirisme que deixin una empremta inesborrable en el cor dels assistents”.

I així ha sigut. Cum laude com sempre, ara com a primer violí i concertino, i direcció, que en llenguatge actual també es diu conductor. Doncs mira, ja condueix una orquestra, o sigui que ja és a primera línia i encara amb setze anys. Com el futbolista, també català, Lamine Yamal, aquest amb els peus i el cap; i el Sasha, amb les mans, el cap i la memòria.