Ho reconec, durant uns quants minuts aquesta columna s’ha titulat «Equador de campanya», fins que l’hemeroteca m’ha permès recordar que aquest era el títol publicat a l’article previ de les europees de l’any passat. De fet, en aquests 12 mesos des de les eleccions al Parlament Europeu del maig de 2014 han passat moltes coses, però la situació té, si fa o no fa, una mateixa línia de continuïtat.

D’una banda seguim patint els estralls de la crisi econòmica, si bé els índexs repunten i hi ha motius per a l’optimisme prudent. D’altra banda, vam superar amb nota (amb un excel·lent, a les nostres contrades!) el repte del 9 de Novembre i ara ja tenim la mirada posada al 27 de Setembre. A escala local és on aquests dos grans temes s’han notat més. D’una banda, perquè els consistoris han hagut de fer equilibris per poder gestionar un dia a dia de dificultats, de l’altra, perquè els regidors i alcaldes de la comarca s’han compromès en reiterades ocasions a ser fidels a la voluntat del país i a ser part activa d’un procés ple d’il·lusió.

Dels comicis europeus de l’any passat també podem extreure’n altres conclusions interessants, perquè és a Brussel·les on es visualitza sobretot la tasca coordinada –i de vegades conjunta– dels nostres europarlamentaris de diferents sensibilitats. Perquè la política és l’art de fer realitat allò que és necessari i sovint cal posar-se d’acord i treballar per objectius compartits, més enllà de sigles i de rivalitats passades.

Així, veient com està començant la primera setmana de campanya en d’altres latituds, crec que tots agrairem que s’evitin les desqualificacions personals, els insults gratuïts i els atacs grandiloqüents per un grapat de vots. Seria bo intentar –i crec que ho podem aconseguir– que el debat es basi en les idees, en els projectes, en les propostes constructives de millora, sense xifres impossibles i amb vocació de servei.

Fet i fet, tots els candidats que es presenten als nostres municipis s’estimen la seva població. Tots? Malauradament no, n’hi ha que no saben ni on els han apuntat. Són les llistes fantasma.

Fins ara, jo també creia que els candidats a gestionar la comunitat eren persones que volien el millor per als seus habitants i que hi tenien alguna mena de vincle. Potser hi havien nascut, potser s’hi havien arrelat anys després, potser hi treballaven, potser hi venien els caps de setmana, potser hi mantenien un vincle afectiu, o per algun altre motiu raonable d’estima. Ara, però, i a totes les comarques en tenim exemples, resulta que hi ha persones que es presenten en localitats a les que mai han estat i de les que no coneixien el nom fins que els han passat la fitxa corresponent del sorteig. Segurament, una part bastant elevada d’aquests no s’han dignat ni a buscar el nom del poble al mapa, per saber més o menys a quina demarcació cau, ni tampoc a fer una simple cercla telemàtica per conèixer una mica per damunt què s’hi fa, quants habitants hi ha i quan se celebra la seva Festa Major.  

No és aquesta la mena de “polítics” que volem, tot i que incomprensiblement rebran algun vot. El que desitgem majoritàriament –crec– és gent honesta i sincera, que tingui ganes de dedicar uns anys de la seva vida a millorar la dels demès, que s’hi esforci, que sigui accessible i que tingui la capacitat de veure sempre la part positiva del que se’ls proposa/demana/suggereix. I estic convençut que bona part dels que formen part de les llistes de la nostra comarca, i del nostre país, tenen aquestes qualitats, tot i que alguns hagin d’anar sempre a demanar permís a Madrid per fer això o allò, per donar suport a tal o per saber si poden fer aquella altra cosa.  

Parlava del got mig ple o mig buit. Hem de trobar, doncs, la part positiva de les indignes llistes fantasmes que els partits estatals han farcit... mm... Qui sap, potser de cara a l’estiu, els integrants d’aquestes llistes podrien fer una excursió turística, perquè almenys visitessin els pobles als que s’han presentat. Què me’n dieu?