En ple segle xxi, quan ja hem passat quinze anys del canvi de mil·leni, els diferents processos electorals continuen tallats a la vella escola. Així, ens és impossible poder votar via internet; en molts països encara cal esperar fins a dotze hores per poder conèixer els resultats; hi ha un seguit de buròcrates que seguint normatives del segle passat imposen qüotes de pantella als mitjans públics; regulen els debats; imposen una jornada de reflexió en la que francament ningú reflexiona —perquè o bé passa de tot o bé ja ho té tot decidit, i per internet es pot deixar de reflexionar fàcilment—, i en definitiva converteixen la gran festa de la democràcia —que és el nom que totes les formacions donen a les eleccions— en una mena de concert de música antiga per a un amant de la música dance. A més a més, si a tot això hi afegim que els nostres polítics, en general, sense assenyalar ningú, tenen el nivell que tenen, doncs la cosa es posa francament dramàtica i durant quinze dies —més el dia de l’abans esmentada gran festa—, és com una mena de viacrucis al qual tots els ciutadans estem sotmesos per imperatiu legal. I és que partint de la base que, a banda de petites decisions municipals, els polítics no manen en les grans decisions socials i econòmiques, durant quinze dies només hi ha una cosa emocionant i aquesta és, qui serà el proper que signarà la pujada de l’IBI o la zona blava, etc.