Del maig cada dia un raig, al juny la falç al puny. Ens trobem aquests dies a cavall entre els dos mesos que, com diuen les dites, ens han portat rajos i ben aviat ens tocarà agafar ben fort la falç al puny.

Aquest passat mes de maig ha estat tan o més intens que el de l’any passat. Enguany les eleccions municipals, l’any passat, també al maig, les europees. L’any que ve ara per ara no es preveu res, però encara tenim temps perquè hi hagi alguna convocatòria, sembla un mes reservat a l’agenda per les campanyes electorals. Els rajos d’informació, d’actualitat, de resultats. I és que pel maig la temperatura també hi ajuda, la gent té més ganes de sortir, d’anar a mítings, a xerrades, d’observar els cartells electorals des de la terrasseta del cafè o tot passejant entre els carrers i places.

Als que ens interessa la política i ens agraden els dies de campanya electoral gaudim intensament de mesos com aquest. De fet, els eslògans i el disseny del cartells són temes de conversa, perquè ens poden recordar més o menys els d’altres anys, o en fem una anàlisi comparativa amb els d’altres partits, d’altres eleccions, d’altres països... A vegades es veu l’evolució d’un partit, d’un candidat, es veu la relació entre la persona, el programa electoral i el partit. Els directors de campanyes i tot l’equip, les persones que formen part de les llistes, els tècnics de comunicació, els dissenyadors, els caps de protocol, els col·laboradors, els que porten l’agenda, els que conviden a actes, a sopars, a tertúlies, etc. Normalment per a unes eleccions hi ha tot un equip de gent que durant mesos porta preparant la propera convocatòria, s’encarreguen de la planificació i dels projectes, de la comunicació en tots els sentits, verbal, escrita, en programa electoral, de marca, als mitjans de comunicació, a les xarxes...

Els rajos electorals del maig donen la porta d’entrada a un juny i a un estiu en estat d’ebullició. La falç d’aquest mes és la que hauran d’estrènyer amb decisió les entitats de la societat civil del nostre país per continuar amb la ingent tasca de sensibilització, d’argumentació i de mobilització sobre la realitat socioeconòmica i lingüísticocultural del país. La mateixa falç que hauran de subjectar amb lucidesa els partits polítics catalans i de país que tenen com a objectiu un 27 de setembre amb victòria. Quan els resultats ho avalin, llavors caldrà fermesa per tirar endavant el que les mobilitzacions dels darrers 11 de Setembre i el 9N van anticipar. Ja ho diu la dita que la bona fusta per obrar, al setembre s’ha de tallar. Sembla que el 27 de Setembre serà quan tot el país finalment haurà de tallar la fusta, i fer-ho pensant en el millor pels fills i els néts. I si ho fem així, obtindrem la millor fusta, les millors condicions, tot allò que políticament necessitem per als propers mesos.

D’aquí a tres mesos i pocs dies ara per ara tornarem a entrar en campanya electoral, doncs. Serà també una altra oportunitat d’or d’observació i d’anàlisi per als amants de la política, aquest cop, però, el rerefons que acompanyarà la campanya encara serà més llaminer, més il·lusionador. Què creieu que en diran, d’aquí cinquanta o cent anys, quan els llibres de text de les escoles (o pàgines web escolars, continguts online, etc.) expliquin aquest període? O quines seran les interpretacions a què arribaran historiadors i polítics? Quan es facin jornades d’història sobre Catalunya durant les dues primeres dècades del segle XXI, o taules rodones sobre l’economia catalana 2000-2020, o conferències sobre els partits polítics dels Països Catalans durant l’anomenat període “Transició Nacional”. Potser després d’haver assistit a algun d’aquests actes, les persones del 2065 o del 2115 pensaran que quina sort van tenir que els seus pares, avis i rebesavis fossin prou valents com per forjar-se un futur digne, i deixar-los un país que no hagi de demanar permís per existir, sinó que pugui prendre les seves decisions, i corregir-les amb les urnes, i invertir en l’estat del benestar dels seus habitants i millorar-lo. O almenys, no governar-hi en contra. I llavors arribaran a casa i decidiran que aquell vespre miraran una pel·li que s’haurà estrenat fa poc, que es dirà Les Ítaques del segle XXI.