D’aquest passat dissabte és de sobres conegut que l’himne espanyol va rebre una nova xiulada, i no només va ser una xiulada sinó que va ser la més gran de les dues que porta xiulat per part de les aficions del Barça i de l’Atlètic de Bilbao. Vagi per davant, que tots els símbols legals em semblen dignes de respecte i consideració, però això no treu que qui és xiulat té un problema, que és precisament el que li ha causat la xiulada. I és que, senyores i senyors, oi que costa veure una xiulada a l’himne alemany, a l’himne belga, a l’himne nord-americà, a l’himne argentí…? Doncs, senzillament, són aquells països que creuen en la diversitat i que no imposen els qui no són xiulats. Oi que l’himne francès va ser xiulat per francesos mateixos i també ho ha estat l’espanyol? Curiosament són dos països que no creuen amb allò que els deia de la diversitat, que han anat per la vida imposant i xafant tot el que ha sonat diferent i, a sobre, deixen poc marge per la “pataleta”, xiulada de moment, al marge. Inclús, en el cas espanyol, aproven lleis mordassa que costa creure que tinguin cabuda en el marc legislatiu europeu. Sí, qui és xiulat té un problema; primer per no acceptar-ho; segon per no preguntar-se el per què; tercer per buscar càstigs que encara frustraran més la gent i les institucions, i quart, per anar instigant precisament això, que la xiulada al Camp Nou fos històrica. Creen l’incendi i fan lleis contra el foc.