Sempre és un plaer poder apropar-se a La Selva del Camp i més lògicament, si un hi ve a recollir un guardó de representació col·lectiva. Així, era el darrer diumenge de maig quan vaig fer cap al poble que als anys cinquanta refugià Ramon Muntañola (1917-1973), mossèn de lletres i home íntegre, que havia impulsat la revista Ressò en temps d’Arriba y Castro. Muntañola ens evidencia que els vincles entre l’Església i l’estat no eren homogenis i que, dins de la mateixa jerarquia eclesiàstica, les diferències entre uns i altres eren prou evidents. De fet, només així s’entén perquè durant el franquisme l’oci juvenil s’aplegava a les nostres contrades en organitzacions diferents respecte el marc estatal. Si parem a pensar-hi, en qüestions de fe, ara passa una mica el mateix: la diversitat de posicions dins la institució és evident i la vocació de transformació social –de vegades amb repercussió mediàtica inclosa– també.

Amb aquests pensaments en ment arribàvem a la Selva poc abans de les set de la tarda, en aquella àmplia seu social de la Defensa Agrària que, amb plaça renovada i terrassa estiuenca, fa de molt bon estar: imagino converses de capvespre i tertúlies matinals de cap de setmana a les que haurem d’afegir-nos.
Dins les instal·lacions, taules i cadires que ens transporten, si cal, a d’altres casals homòlegs que són repartits arreu. Darrera la barra, com si es tractés d’una capçalera, en un lloc preeminent, hi trobem dos retrats ben simbòlics: Francesc Macià i Llussà (1859-1933) –una exposició que mostra que va ser present al municipi, a l’Auditori Santa Llúcia, ara farà un lustre– i Lluís Companys i Jover (1882-1940), l’arrel rabassaire del qual recobrarem més endavant.

I, al veure-hi l’avi i el president màrtir, hom pot transportar-se als anys trenta i imaginar-se potser Ventura Gassol (1893-1980), fill de la Selva, ampliant l’activitat literària, ideant narració o treballant en alguna traducció, abans d’esdevenir conseller de Cultura de la Generalitat. I potser aleshores mires el rellotge i et dirigeixes cap a les butaques del teatre perquè aviat començarà l’entrega dels premis literaris i dels guardons de país.

Però si fèiem referència a versos locals, de kilòmetre 0, hem de citar Joan Puig i Ferrater (1882-1956) i la seva dramatúrgia marcada per la Setmana Tràgica de 1909, aquella que ens llevà el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909). L’autor d’Aigües encantades ens ajuda a adonar-nos de la força que tingueren els diputats tarragonins als parlaments republicans. Ah! Si seguim el llistat de persones dedicades a les tasques culturals, no podem oblidar-nos Aureli Capmany (1868-1954), folklorista, recopilador de cançons i rondalles. Potser, al llegir de manera ràpida el nom i cognom Capmany, hom hi troba inconscientment el nom de l’esciptora i feminista Maria Aurèlia (1918-1991). Tampoc és greu, tot queda en família, es tracta del seu pare.

Després dels diferents veredictes del jurat, acompanya el vespre de diumenge una obra divertidíssima i molt ben interpretada per Moixera, el grup de teatre de la mateixa Defensa Agrària. Hom espera, doncs, que aquests actors i aquestes actrius puguin portar Les vinyes del Priorat de Josep Maria de Segarra (1894-1961) a diversos teatres de les nostres comarques.  

Així, ja de nit, tornem cap a casa essent conscients dels valors que fan avançar aquest país. D’una banda em refereixo als valors col·lectius de les nombroses entitats que conformen arreu del territori un teixit associatiu capaç de sumar esforços i cosir iniciatives amb projectes engrescadors. D’altra banda, em refereixo als valors del compromís individual –d’aquí les nombroses dates entre parèntesis d’aquest article– que ens ensenyava Gabriel Xammar (1910-2008), que es vinculà sentimentalment a la Selva del Camp i que és un exemple de fidelitat al país. Xammar també tingué molta relació amb els Aplecs de Paret Delgada, allà on Joan Fuster (1922-1992) teoritzava la qüestió de noms i on encara avui s’hi congreguen, el darrer diumenge de maig, cavallers valencians de nació catalana.