Era un bonic matí de dissabte. D’aquells matins assolellats i nets que agraeixes després d’haver passat una setmana intensa de feina. Dijous i divendres els havíem passat a Montblanc acabant un treball que havíem d’enviar divendres mateix, havíem decidit que les últimes 48 h de feina les faríem a la capital de la Conca, per poder aïllar-nos del soroll i la pressa d’altres ciutats i envair-nos de la serenor i la calma, de l’aire net i el refilar dels ocells de la Conca. És magnífic adonar-te fins a quin punt es poden arribar a agrair estones de silenci i de tranquil·litat. Un deliciós paradís, vaja.

Era, com deia, un bonic matí de dissabte quan vam decidir endinsar-nos en els paratges de la Conca i redescobrir llocs on feia temps que no anàvem. Volíem allunyar-nos de les muntanyes de llibres, dels documents i de la vida laboral, ni que fos per unes hores. Vam sortir de casa decidits a explorar una zona concreta i ben propera a Montblanc, l’Ermita de Sant Joan. Vam sortir de les muralles i enfilar carrer amunt, fins ben bé al final i, llavors, tal com indica la senyalització, vam girar a la dreta, al cap d’uns metres ja vam veure el camí que circulava cap a l’esquerra. Vam emprendre’l i amb un ritme moderat però constant vam anar fent via. Enfila que enfiles arribem a la bifurcació, a Sant Joan s’hi pot arribar per dues vies, nosaltres vam triar-ne una més o menys a l’atzar i vam començar a pujar muntanya amunt, tot ben indicat. En aquell moment el camí es fa una mica més estret, i s’ha d’anar una mica més en compte, però no és gens difícil anar avançant. Per l’hora que és agraïm que els arbres i la vessant de la muntanya ens ofereixin una ombra protectora, que redueix la sensació de calor i que ens manté actius. Tot pujant ens fixem també en les característiques pedres roges d’aquest terreny.

Entre una cosa i l’altra ens adonem que ja som força amunt, ja veiem la Conca des d’una certa perspectiva i pensem que des de dalt estant encara serà molt més impressionant. I al cap d’una estona, veiem que ja hi hem arribat. Ens trobem amb plaques commemoratives i amb informació històrica sobre l’indret redescobert d’avui. Una ermita ben polida, neta, endreçada. El grup dels Ermitans de Sant Joan s’hi ha dedicat plenament i ha restaurat i tingut cura del lloc i de l’entorn. Una tasca que cal reconèixer i que ha permès que aquest patrimoni es mantingui al dia i sigui un lloc on val la pena anar per fer un esmorzar o un dinar i on també s’hi pot fer una trobada o una excursió. I com que era dissabte, ens vam trobar, feinejant, les persones que des de fa temps hi van els dissabtes al matí per dur a terme aquestes bones tasques.

Una placa ens informa que n’Elionor, germana del comte Jaume d’Urgell, escapant-se dels Trastàmara, es va refugiar a Sant Joan i hi va viure durant uns anys. Venir aquí no és només conviure amb la natura, sinó també amb la història.

Des del mirador es pot contemplar bona part de la Conca de Barberà, l’Espluga de Francolí a l’esquerra, a l’oest; girant cap al nord Blancafort i Solivella, després Pira, Sarral i Barberà de la Conca; més a prop la Guàrdia dels Prats i baixant cap a la dreta, al sud-est, Montblanc. Després de quedar-nos una estona al mirador per localitzar els pobles a la llunyania, anem a seure i descansar en una de les taules que hi ha al voltant. Al cap d’una estona iniciem el camí de retorn. Poc a poc veiem com Montblanc es va apropant, ja arribem a les cases, ja som al carrer, fa un bon sol i som a principis de juny, l’excursió ha valgut la pena, ens hem oblidat dels ordinadors, dels correus electrònics i dels documents treballats durant els dies previs. Hem estat unes hores que ens han airejat les idees i omplert d’oxigen. Ens hem acabat el litre i mig d’aigua que portàvem, la fruita i quatre coses més, ara prepararem un bon dinar.

Aquell dissabte al matí havíem fet un petit cim, i a aquelles hores encara no ho podíem saber, però un equip esportiu català aquella nit en faria un altre de cim, en una capital nord enllà.