Ser català dóna molt sovint pocs motius d’alegries en el dia a dia i, més encara, quan veus que la cartera se’t va buidant sense que tu puguis agafar les regnes del destí dels teus pocs bitllets. Sortosament, però, sí que hi ha moments en la vida d’un català en els quals et pots arribar a permetre algunes alegries, com ara les alegries esportives. I, amics meus, dissabte els catalans culers vam tenir més que alegria; per a alguns va ser quasi bé una sensació semi orgàsmica quan el Barça guanyava la final de la Champions. Sí, un d’aquells moments en els quals un es pot esvair una mica del purgatori que representa ser català. Malauradament, però, hi ha catalans encara més desgraciadets que ni tan sols poden sortir una mica de l’ambient purgatorial en el qual estem immersos els habitants d’aquests sofert país nostre, i són aquells catalans i catalanes que sense ser del Barça són seguidors d’equips de les més variades disciplines, que no guanyen, que van passant pels camps i per les pistes com a ànimes en pena i que o bé mantenen categories sota dèficits econòmics terribles o baixes categories. Sí, hi ha maneres més dures de ser català del Barça, ser català del que ni guanya ni baixa, del que ni guanya i baixa i tot plegat també, són diferents formes de ser català. Però ser-ho sent del Barça és quelcom que ajuda a portar una mica millor la creu.