Cada dia estic més segur que els zombis existeixen, però potser no són com els que veiem a les pel·lícules, ni tan sols com els que sortien en aquell famós vídeo de Michael Jackson, que nostre senyor el tingui en la seva glòria, ni tampoc com els solen dibuixar i aparèixer els còmics més històrics del gènere. No, els zombis, senyores i senyors, he arribat a la conclusió que s’assemblen a vostè, a mi mateix, però amb algunes diferències, ja que per regla general acostumen a ser més joves que vostè i jo mateix. Acostumen a ser estudiants o ninis i més d’un o una encara arrossega algun granet d’acne per la cara o, d’altres, porten un monopatí, o no, penjat a l’esquerra o sota els peus. Per norma general, tots ells tot i semblar zombis estan ben vius i tenen un punt en comú, van pel carrer, per les places i camins amb la mirada posada en una pantalla ben plana llegint vagin vostès a saber què i acostumen a sortejar amb molta sort els fanals que hi ha pel carrer i els vianants que els creuen. De tan fixats que van, no semblen perillosos a simple vista ni semblen poder contagiar l’esperit zombi, tot i que algun de més grandet que ell ja se l’ha vist afectat pel carrer amb els mateixos símptomes. Fins i tot, a part de no veure què tenen al voltant, d’altres porten una mena d’auriculars a les orelles que els impedeixen distingir els matisos de la vida mentre caminen... Zombis.