Viatge amb tren, des de les finestres de la dreta veig camps, algun poble, el perfil de les muntanyes i allà lluny a ponent els últims rajos de sol. A les finestres de l’esquerra camps i horts, hivernacles i torres d’electricitat i de telèfon. De tant en tant alguna carretera i algun mas. Un paisatge com aquest el podríem trobar per molts llocs del nostre territori, una zona rural al costat d’una ciutat.

Ara hem passat aquells munts de palla enrotllats com a grans rodes, que a les pel·lícules americanes de l’oest sempre apareixen quan en els pobles s’està a punt de produir un duel entre el malfactor número u i el xèrif, o quan després d’un tiroteig es vol mostrar que tothom està amagat dins de les cases, i que no es mou ni una agulla. Tots recordem aquells poblets de l’oest, d’un sol i llarg carrer on els protagonistes passaven del bar amb música en directe d’un antic piano, copes i can can, a l’hostal, entre les habitacions del qual sempre passaven els cops d’efecte de la pel·li. Per no parlar de la caseta del xèrif, amb una estrella ben brillant a la solapa, i de la diligència, a qui, pobres, sempre l’acabaven assaltant. Hi havia alguns personatges que vivien en cases més allunyades del poble, amb un hortet i l’esplanada davant seu, ells sí o sí necessitaven els mítics carros per desplaçar-se al poblet a enviar un missatge per telègraf des de correus. En aquestes pel·lícules guanyen per golejada les que tenen com a adversaris els indis de les praderes, els que els cowboys anomenen pells roges. Recordo que ja de petita pensava que era injust, que perquè els indis havien de ser sempre els dolents i els pells pàl·lides els bons. Com a mínim volia un equilibri de posicions. Els indis també tenien sentiments, i famílies i estaven defensant una terra on ells vivien, els recursos naturals, el seu futur.

Un altre aspecte del que un no se n’adona i que actualment encara es fa servir com a broma és com feien parlar els indis a les pel·lícules. Per distingir-los els feien parlar amb infinitius, és a dir, sense conjugar els verbs i sense articles. De l’estil “Tu voler poma”. Bé, aquesta frase segurament no l’havien pronunciat a cap pel·lícula, perquè una poma poca disputa podia suposar. Sigui com sigui, aquest ús del llenguatge com si fos dels indis, feia pensar que tenien una cultura almenys lingüística més primitiva, i res més lluny de la realitat, no només amb la o les llengües dels indis, sinó amb qualsevol. Totes les llengües són perfectament completes i riques per a qualsevol aspecte de la vida, tot i que formin part de famílies lingüístiques més o menys llunyanes i utilitzin mètodes diferents per expressar significats. Posarem un exemple: Hi ha llengües que tendeixen a utilitzar més uns mecanismes o uns altres per crear neologismes, és a dir, noves paraules, o expressar idees més complexes o que combinen diversos conceptes.

Un mecanisme és el de composició. Un exemple d’aquest tipus? L’alemany. En aquest idioma s’ajunten una o més paraules en una formant llargues seqüències. Per exemple, “Streichholzschachteln” (capsa de mistos), “streichen” (acariciar), “Holz” (fusta) i “Schachtel” (capsa), una traducció a grosso modo podria ser “la capsa on hi ha la fusta que s’acaricia (els mistos)”. Altres llengües com la nostra utilitzen en major mesura mecanismes com la derivació. Nosaltres diem “ascensor”, quan aquí l’alemany diria també a grosso modo “Cadira que es desplaça” o “estirada (tren) amunt”  (Fahrstuhl, Aufzug).

Tornant a la terra d’en Lucky Luck, el bon cowboy dels dibuixos que passaven pel Club Súper 3 fa uns quants anys, allí també vam aprendre que les noies no són gerros de flors. En un capítol, un home contracta en Luck perquè protegeixi la seva filla durant el viatge de noces. I resulta que la noia també podia respondre si algú li preguntava, i si passava qualsevol cosa ella podia prendre les decisions i protegir el seu marit, i en Luck. Al final va resultar que el pare de la noia amb aquesta excusa volia que el bo d’en Luck fos ben lluny del poble en qüestió per poder fer malifetes, vaja.

I entre pel·lícules del far west, llengües i en Lucky Luck, el paisatge de la finestra ha anat canviant lleugerament, els camps han deixat pas a flors i carrers. Esperem que el proper cop que mirem una pel·lícula d’aquestes els protagonistes siguin els indis, que parlin d’una manera correctíssima, i ja ens fixarem com parlen els altres. Bona tarda de cine!