La Biblioteca Púbica de Lleida, l’edifici Colom de Barcelona, l’àrea de servei de l’AP-7 del Montseny i el Parc Central d’Andorra tenen un denominador comú. En tots ells hi trobem la intervenció de Daniel Gelabert Fontova (Belianes, 1929 – Barcelona, 2005),  arquitecte de trajectòria rellevant que ens va deixar ara fa dues dècades, l’1 de maig de 2005, i que va destacar per les rehabilitacions d’antics edificis per a usos culturals i socials.

Natural de les terres de Lleida, va formar-se a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB) i va associar-se durant dues dècades amb els també arquitectes Josep Anglada i Josep Ribas sota les sigles AGR, a més de desenvolupar projectes propis a través de Gelabert & Associats & Arquitectes, i d’altres en col·laboració amb Josep Maria Sostres o despatxos d’Hamburg, Cambridge o Chicago.

Com l’esmentat edifici Colom, un dels primers gratacels de la ciutat de Barcelona, clarament identificable amb les seves vint-i-vuit plantes  i cent deu metres d’alçada a tocar de les Drassanes, segurament la direcció de l’obra de la Fundació Miró, al cor de Montjuïc, sota el mestratge de Josep Lluís Sert, és una de les més recordades, per bé que les seves obres d’arquitectura van molt més enllà: del Mercat de Felip II del barri de la Sagrera de la capital catalana fins a la capella de Sant Joan de Maldanell de Maldà o l’edifici Ford del parc tecnològic del Vallès.

Ara que a les sales de cinema, la pel·lícula The Brutalist, de Brady Corbet, guardonada amb el Globus d’Or a la millor pel·lícula dramàtica (2024) —coguionitzada amb Mona Fastvold, i amb la participació d’actors com Adrien Brody, Felicity Jones i Ariane Labed— ha fet redescobrir per a molts el brutalisme, és una bona ocasió per reivindicar que també a casa nostra vam tenir arquitectes trencadors i agosarats que, com Daniel Gelabert, van sentir-se captivats per les formes posteriors de la Segona Guerra Mundial. Tot i així, Gelabert no va quedar-se només amb aquest corrent de grans estructures.

La seva mirada polièdrica tant podia fer que s’interessés per l’arquitectura berber del Marroc com que analitzés les construccions de la Capadòcia, tal com va fer, als anys setanta, en sengles estudis publicats als Quaderns d’arquitectura i urbanisme. Fotògraf empedreït, va fer projeccions culturals a la Fundació Miro.

A més d’obres de rellevància pública, com el parc central d’Andorra la Vella a la vora del riu Valira —el pont del qual va ser inaugurat el febrer de 1991 per l’aleshores cap de govern, Òscar Ribas—, i de rehabilitacions de l’última etapa com l’antic escorxador de Palma, el Mercat de la Salut de Badalona, el centre cívic de Sant Boi de Llobregat o el Museu del Joguet de Verdú, Gelabert també va planificar diversos habitatges unifamiliars o blocs de pisos.

Així, el seu estil característic propi de l’avantguarda arquitectònica el podem trobar en exemples com la casa GoloBart de Cadaqués, les Cases Bessones a Premià de Mar o la Torre Calinova del barceloní passeig de Valldaura, amb molta presència visual de les formes geomètriques, dels materials constructius i dels elements estructurals, amb influències del racionalisme nord-americà i l’arquitectura mediterrània. Algunes de les seves creacions van rebre el prestigiós Premi FAD d’arquitectura.