Les terrasses de la plaça Major són com balcons privilegiats que ens permeten copsar allò que s’esdevé a l’escenari de la quotidianitat sempre nova, en aquell dia a dia que té lloc uns metres més enllà de la pantalla del mòbil. Hi érem aquesta setmana, com voldríem ser-hi sempre, perquè fa bo i s’hi està bé. Perquè les terrasses estiuenques, com les ombres assolellades, només ofereixen la quietud que hom vulgui tenir. Si ho desitges poden esdevenir espais de tranquil·litat, de lectura pausada o, si escau, indrets idonis per a la conversa alegre i per actualitzar, de taula a taula, novetats ja mig conegudes. A més, les franges horàries són marcades amb claredat al llarg de la jornada per les peticions d’aquells qui les ocupen temporalment.

I allà, entre la premsa, el cafè, els missatges instantanis i l’entrepà, fèiem honor al concepte “vacances”, encara que només fos per un matí, perquè de projectes n’hi ha molts i caldrà anar-los teixint al llarg d’aquest estiu que, ara sí, ja el tenim aquí. Passat Sant Joan, els darrers dies de juny s’escolen sense que a ningú li sàpiga greu, només esperant un juliol promès.   

Avui, però, deixem de banda hipòtesis futures i ens centrem en allò que hi succeeix aquí, en allò més proper. Seguim asseguts i veiem com passen uns i altres. Sota el braç, alguns hi porten barres de pa sortides de pastisseries i també algunes coques ben properes, ateses les dates en les que ens trobem. Alguns vesteixen d’esport, d’altres van llegint titulars de portada mentre caminen a pas distret. Quan tornem a aixecar la mirada del paper veiem arribar a la plaça un home que des dels anys setanta freqüenta Montblanc i que té un especial afecte per aquesta vila. Anem a saludar-lo, ara feia mesos que no hi coincidíem. Ens informa que aquests dies exposa a la sala de davant de l’església de Sant Miquel i quedem que al migdia hi passarem.

Abans, però, aprofitant un dia amb una llum clara i ben definida, volem passar de nou per Santa Maria i copsar com el reflex dels seus vitralls dibuixen una constel·lació acolorida en el seu sòl. Toquen les 11 h i passejant entre els bancs de fusta pensem en la música d’orgue que podria estar tocant i de la que caldrà parlar en nous escrits.  

Amb aquests i altres temes passen ràpidament els minuts i ens reincorporem de nou al carrer Major per copsar aquelles aquarel·les que caracteritzen Ponç Granollers (Llançà, 1932). D’arrel empordanesa, Granollers es traslladà a l’ebrenca Tortosa per després establir-se a Reus, la ciutat comercial de la seva dona Enriqueta. Alumne de Fresquet, li agrada trepitjar territori, això és, anar allà on el porten els pinzells. Guarda bon record dels pobles del sud de França i, aquests dies, em comenta, comença a preparar una nova mostra que durà a terme a Prades. Hi arribarà amb el seu cotxe, que defineix com el seu “taller mòbil”, perquè hi porta pintures, cavallet i material divers per a l’ofici. Això serà al mes d’agost, en una afició, la de pintar a plein air prop de la font i exposar a les dependències de la població, que ja és tradició personal pròpia. Li agrada inspirar-se amb la natura.  

Li pregunto pel seu concepte de pintura i parlem del pas del dibuix al color fent un paral·lelisme amb la música i els seus components teòrics. Coneixedor de la complicitat que tenia amb el meu avi-tiet, cito Palau Ferré. Granollers, amb un somriure, em fa referència a les llargues converses mantingudes des dels mateixos anys setanta. Converses d’art o del que vingués a tomb en aquell moment. Ens anima, a més, a seguir treballant per donar a conèixer l’obra de l’artista. Certament, aquestes comarques són espai d’inspiració pictòrica.

 Mentre ens acomiadem del matrimoni, fem una última panoràmica de les diferents peces i hi trobo pintades, precisament, unes terrasses de la plaça. Així, l’article no pot haver quedat més rodó. Així mateix, ja ho sabeu, si feu una ullada a l’exposició, podreu copsar el retorn del pintor Ponç Granollers a Montblanc.