La imatge mostra una esfera de vidre semblant a les típiques boles de neu que omplen les parades de Nadal i que, en sacsejar-les o capgirar-les, fan que màgicament nevi al seu interior. En aquest cas, però, la neu ha estat substituïda per lletres i signes de puntuació que la fotografia ha fixat suspesos en l’aire. A la part inferior de la bola hi ha un llibre obert amb les pàgines en blanc. El títol de l’obra és Avant la lettre, un gal·licisme que designa allò que anticipa o precedeix alguna cosa abans que aquesta succeeixi.

Aquesta obra és un homenatge al llibre i a l’escriptura, fascinants invencions humanes que permeten representar el llenguatge, conservar la cultura i transmetre-la. Què apareixerà en una pàgina en blanc quan comenci a omplir-se? Les possibilitats són infinites, però quines de les paraules que pressionen per existir acabaran prenent forma? Marguerite Duras descriu amb precisió aquest llindar incert, ple d’agitació i de misteri, que precedeix l’acte d’escriure, quan afirma: «escriure és intentar saber què escriuríem si escrivíssim». I és així com, en un truc sorprenent, l’escriptura fa visible allò invisible. L’escriptora també al·ludeix a la necessitat de la soledat, sense la qual l’acte d’escriure difícilment pot produir-se, un aïllament que, al meu entendre, queda suggerit en l’hermeticitat d’aquesta atípica bola de neu.

Però què seria de l’escriptura sense els lectors que li donen vida? Llegir també és un acte de creació: cada lectura és única i transforma el text; hi ha tants llibres com lectors. El lector és el personatge imprescindible que, amb el seu bes, desperta la ‘bella dorment’ inert: el llibre.

Així doncs, Avant la lettre, aquesta insòlita bola de neu, vol representar la virtualitat de totes les històries possibles: el preludi de l’instant en què la paraula s’inscriurà en el paper, aquell moment inaugural, fràgil i misteriós, en què els signes prenen a l’assalt les pàgines del llibre dins la ment del lector. Perquè els llibres també són persones, i en la lectura s’hi produeix el miracle d’un diàleg entre dues ments —la de l’escriptor i la del lector— que es troben, en solitud, més enllà del temps i de l’espai.