Segurament vas ser tu, la que em va acostumar a totes aquestes coses, a sentir amb un esglai al cor, a inflar el pit i a tancar els ulls després de sentir el que més m’agrada encara avui.

Les sensacions que transmet una lleugera pujada en el camí, l’olor d’herba fresca, el bordar del gos en arribar a casa com a benvinguda, els rosers que protesten per l’ombra dels grans arbres i s’estiren buscant la llum, mentre el somriure de les roses et fan l’ullet, i quan entre núvols es cola un raig de sol, són sensacions que et fan més trencadís, més voluble, igual que les fruites madures, que has de tocar amb molt de tacte per no esgarrapar la pell.
Sensacions que, en mirar l’ampolla de vi que tens davant, hi ha un cos viu, tancat i tapat, amagat en la foscor del celler. Quina sensació de plor, de misteri… Què en sortirà, d’aquest empresonament sense carceller? Un moviment de canell, un tap que s’obre, i veus i olores com surt i s’escapa i sura en l’aire la vida d’aquella tarda, que també s’escapa.

O, en mirar el metall d’aquella moneda, t’imagines el silenci de la pedra d’on la van arrencar, el foc que va viure per esdevenir a la teva mà, paraules sense so, mortes de sinistre, com si allò fos el normal que volies sentir, i, en el fons, res com el cant de la gent somiant amb la llibertat.
Com la Chavela: beu aquesta ampolla amb mi i, en l’últim glop, marxem. Vull saber quin gust té el teu oblit.