Els darrers minuts del trajecte d’arribada a una destinació són els que marquen el nostre record inicial. Així, quan arribem allà on havíem decidit anar, la primera impressió que ens emportem acostuma a condicionar els ulls amb els que veiem la resta. Sempre m’ha estranyat, per això, que les ciutats cuidin tan poc els seus punts d’arribada, quan són els indrets crucials per on entraran els visitants. Ara pensava en el viatges en tren, perquè són ben evidents, però el mateix argument podem traslladar-lo en d’altres mitjans de transport, com els accessos d’entrada per carretera.

En el costat positiu de la balança, una de les imatges de postal que van impactar-me fa anys, va ser l’arribada amb tren a Manresa. La capital de Bages, com d’altres poblacions connectades amb Barcelona, disposa d’una doble via ferroviària per arribar-hi. En aquest cas, però, trobant-me la primera volta un skyline com aquell, les vegades que hi he tornat, sempre he procurat prendre el mateix comboi.

Segons el meu punt de vista, l’arribada a Manresa és una de les qualitats paisatgístiques de la ciutat situada entre el Llobregat i el Cardener, al cor geogràfic de la Catalunya de les quatre demarcacions. Just quan t’hi estàs aproximant, des del seient estant, i pels finestrals del vagó, a mà dreta se t’obre aquella ciutat que conserva l’empremta industrial de dècades enrere.

Allà, com en d’altres nuclis fabrils de la línia del Llobregat, les grans fàbriques tèxtils que marcaren un segle XIX de màquines de vapor, van anar tancant. Al Bages, a meitats del XX, algunes d’elles es reconvertiren per la fabricació automobilística i d’altres grans espais que havien albergat maquinària productiva, avui són equipaments públics.

A Manresa, hi havíem estat de petits en algun dels caps de setmana familiars, i ara, farà 6 o 7 anys, potser el primer any de carrera, vaig tornar-hi per unes jornades. D’aleshores ençà, una vegada a l’any, aproximadament, per un tema o un altre, sóc de nou a la capital de les comarques centrals.  

Però ara que feia memòria d’aquestes jornades, és divertit recordar una de les anècdotes que hi passaren. Les jornades devien durar tres o quatre dies, i hi havia tot un programa ben elaborat amb xerrades, col·loquis i tallers de matí i tarda per tractar diferents aspectes. Els àpats també eren comuns i, a part d’un segon plat que variava, des de l’organització s’havia estipulat començar sempre amb una amanida de cigrons que cada u s’havia de servir d’una cassola de grans dimensions. A cada ocasió que passava, amb els progressius dinars i sopars, l’enciam anava minvant pel lògic consum, fet que feia desaparèixer a poc a poc les tonalitats verdoses del plat. Allò era cada cop menys amanida, i, certament, acabà sent una massa espessa de cigrons.  

Però comencem pel principi, érem encara sortint del tren. L’estació queda en una línia inferior del de la ciutat i, així, posant un peu a l’andana, et trobes amb un contrapicat que destaca, com si es tractés d’uns cingles, i que es presidit per la Seu. El millor que es pot fer llavors és deixar l’estació enrere, travessar el pont en direcció a la zona urbanitzada que se’ns projecta a l’altra banda del Cardener. La pujada a la Seu serà tranquil·la, pels carrers ascendents que s’hi dirigeixen fent ziga-zagues. Allà t’hi pots trobar, sense pensar-hi, la monja benedictina Sor Lucia Caram o el filòsof i activista Toni Comín.

D’aquest retorn de fa uns quants anys recordo especialment els carrerons antics que fan de façana de la ciutat, pels missatges que els esprais esmunyedissos et permetien llegir. Hi feien presència murals independentistes i pintades revolucionàries abans que les assemblees marquessin l’agenda política del país. Fins aleshores, no n’havia vist mai tantes!
 Ja al cim, hi trobem situada la construcció del segle XIV, la col·legiata basílica de Santa Maria. Ens decidim a entrar-hi, i quedem meravellats pel gòtic, pel vessant de l’ametlla de la que parla simbòlicament, a Poblet, Fra Marc. Després de divisar la volta que ferma la part superior del perímetre visual, ens apressem a fixar-nos amb els retaules, com el del Sant Esperit. Retaules que descobrírem en aquella assignatura humanística, l’últim curs de batxillerat, i trobarem de nou a la facultat, acompanyada dels power points. Quantes vegades vam repassar els noms tècnics de les diferents parts dels retaules? Aquelles fitxes, encara deuen ser a les carpetes.