Les Bases
Segueix el compte d'Instagram de la Nova Conca fent clic aquí
En una de les darreres ocasions que érem a Manresa, l’esplanada que rodeja la col·legiata de Santa Maria acollia un d’aquests mercats artesanals que produeixen salivera als enamorats de les elaboracions de proximitat. Ens posem a parlar amb els productors, tot tastant algunes mostres d’oli, acompanyades de petites torradetes o bastonets de pa i, també, en una altra de les parades, les diferents varietats de melmelades. Cada producte té la seva especialitat i preguntem, encuriosits, què diferencia això, d’allò, el procés d’elaboració i els diferents passos que són necessaris per obtenir aquella qualitat. El valor afegit és cabdal en els productes.
Entre vi, fuets i formatges hem obert la gana i mirant el rellotge constatem que seria una bona hora per dinar. Als carrers adjacents que baixen, trobem establiments del nostre interès, menús estèticament renovats, de tradició casolana, fets amb productes autòctons de temporada.
Acabada la sobretaula, la tarda és bon moment per passejar pels carrers més cèntrics i comercials. Allà on, de sobte, el trànsit s’atura en sec i sentim xivarri. Cara de sorpresa. Què és aquest rebombori? En sec, veus aparèixer una munió de persones corrent, tots en la mateixa direcció, com si tinguessin un objectiu comú, com si fos conseqüència d’una mateixa causa. Però no vesteixen d’esport ni van equipats amb dorsals reglamentaris. N’hi ha que porten bolígrafs i paper a la mà. Tampoc semblen periodistes a la recerca d’una roda de premsa. Però es veu que sí que hi havia alguna exclusiva de més o menys transcendència.
Acte seguit, els rumors comencen a circular entre els vianants que estàvem esperant-nos al pas de zebra de l’antiga carretera de Cardona, a la muralla del Carme, el punt que separa la plaça de Sant Domènec, baixant a l’esquerra, i l’inici del passeig de Pere III, a la dreta. La desbandada ens ha sacsejat a tots i ens ha deixat bocabadats, a l’expectativa de saber el què.
Estem encuriosits. Aviat ens assabentem que tota aquella riuada exagerada de gent passant a gran velocitat no era altra que una munió de curiosos perseguint un crac argentí del Barça que ha vingut d’incògnit a comprar roba. El vincle amb el tèxtil manresà de l’actual entrenador del Bayern potser hi hauria influït. Alguns, suposem, van aconseguir el desitjat autògraf, o potser una fotografia, que en aquell temps encara no anomenàvem selfie.
Una vegada vist fins a quin punt els esportistes produeixen esportistes, nosaltres prosseguim la marxa per l’esmentat passeig, tot apropant-nos al teatre Kursaal, ben decorat amb flors, com si es tractés d’una floristeria. L’edifici, d’una composició clàssica pròpia dels anys vint, va ser reinaugurat el 2007 i des de llavors, a més de la seva programació habitual, ha estat seu de diferents esdeveniments d’àmbit nacional i d’entregues de guardons.
De fet, Manresa sempre ha tingut vocació de marcar pauta i, pel seu dinamisme, les Bases de 1892 prenen precisament el nom de la ciutat, ja que fou aquí on s’hi congregà el catalanisme que aflorava. És lògic, doncs, que la capital del Bages disposi des de principis del XX d’unes entitats històriques en el món de l’excursionisme, els orfeons o l’esbart.
Al vespre, sonen Els Gossos a la plaça de Sant Domènec. S’hi han instal·lat unes files de cadires i molta gent segueix l’actuació dempeus, aixecant els talons de terra i movent els genolls, mentre piquen de mans i reciten aquelles tornades que et fan aparèixer un somriure als llavis. El grup de Natxo Tarrés és un dels veterans de l’escena musical catalana. Els autors de Corren són el component manresà d’una generació de grups –la de final dels vuitanta i els noranta– amb una forta base territorial: Constantí, El Vendrell, Vic.
Ja de nit, és hora de tornar cap a casa. L’últim tren seria una opció vàlida, però també ho és el cotxe, i fer de copilot, si algun tertulià s’hi avé. Deixem enrere aquesta ciutat que influencià els jesuïtes marcada per uns turons que defineixen l’orografia urbana de la població i fem quilòmetres cap a Barcelona, sense la moderació d’una Terribas o d’un Basté, que d’aquí poc ja s’hauran de llevar.
Entre vi, fuets i formatges hem obert la gana i mirant el rellotge constatem que seria una bona hora per dinar. Als carrers adjacents que baixen, trobem establiments del nostre interès, menús estèticament renovats, de tradició casolana, fets amb productes autòctons de temporada.
Acabada la sobretaula, la tarda és bon moment per passejar pels carrers més cèntrics i comercials. Allà on, de sobte, el trànsit s’atura en sec i sentim xivarri. Cara de sorpresa. Què és aquest rebombori? En sec, veus aparèixer una munió de persones corrent, tots en la mateixa direcció, com si tinguessin un objectiu comú, com si fos conseqüència d’una mateixa causa. Però no vesteixen d’esport ni van equipats amb dorsals reglamentaris. N’hi ha que porten bolígrafs i paper a la mà. Tampoc semblen periodistes a la recerca d’una roda de premsa. Però es veu que sí que hi havia alguna exclusiva de més o menys transcendència.
Acte seguit, els rumors comencen a circular entre els vianants que estàvem esperant-nos al pas de zebra de l’antiga carretera de Cardona, a la muralla del Carme, el punt que separa la plaça de Sant Domènec, baixant a l’esquerra, i l’inici del passeig de Pere III, a la dreta. La desbandada ens ha sacsejat a tots i ens ha deixat bocabadats, a l’expectativa de saber el què.
Estem encuriosits. Aviat ens assabentem que tota aquella riuada exagerada de gent passant a gran velocitat no era altra que una munió de curiosos perseguint un crac argentí del Barça que ha vingut d’incògnit a comprar roba. El vincle amb el tèxtil manresà de l’actual entrenador del Bayern potser hi hauria influït. Alguns, suposem, van aconseguir el desitjat autògraf, o potser una fotografia, que en aquell temps encara no anomenàvem selfie.
Una vegada vist fins a quin punt els esportistes produeixen esportistes, nosaltres prosseguim la marxa per l’esmentat passeig, tot apropant-nos al teatre Kursaal, ben decorat amb flors, com si es tractés d’una floristeria. L’edifici, d’una composició clàssica pròpia dels anys vint, va ser reinaugurat el 2007 i des de llavors, a més de la seva programació habitual, ha estat seu de diferents esdeveniments d’àmbit nacional i d’entregues de guardons.
De fet, Manresa sempre ha tingut vocació de marcar pauta i, pel seu dinamisme, les Bases de 1892 prenen precisament el nom de la ciutat, ja que fou aquí on s’hi congregà el catalanisme que aflorava. És lògic, doncs, que la capital del Bages disposi des de principis del XX d’unes entitats històriques en el món de l’excursionisme, els orfeons o l’esbart.
Al vespre, sonen Els Gossos a la plaça de Sant Domènec. S’hi han instal·lat unes files de cadires i molta gent segueix l’actuació dempeus, aixecant els talons de terra i movent els genolls, mentre piquen de mans i reciten aquelles tornades que et fan aparèixer un somriure als llavis. El grup de Natxo Tarrés és un dels veterans de l’escena musical catalana. Els autors de Corren són el component manresà d’una generació de grups –la de final dels vuitanta i els noranta– amb una forta base territorial: Constantí, El Vendrell, Vic.
Ja de nit, és hora de tornar cap a casa. L’últim tren seria una opció vàlida, però també ho és el cotxe, i fer de copilot, si algun tertulià s’hi avé. Deixem enrere aquesta ciutat que influencià els jesuïtes marcada per uns turons que defineixen l’orografia urbana de la població i fem quilòmetres cap a Barcelona, sense la moderació d’una Terribas o d’un Basté, que d’aquí poc ja s’hauran de llevar.
Trobareu més informació a l'edició en paper de la Nova Conca d'aquest pròxim divendres