Francament, amics i amigues lectors, estem vivint tots plegats en una mena de paranoia en la que un, al final, acaba amb ganes de marxar dalt d’una muntanya o enmig del mar i intentar resituar-se perquè, francament, tot plegat no m’agrada. Resulta que de cop i volta ha aparegut a les nostres vides nous senyals que ens indiquen que anem cap a un govern únic mundial; que la globalització ja no en té prou en suprimir aranzels comercials, i que necessita també anihilar els costums locals, nostrats, i imposar les formes de vida del gran supermercat, que són els EUA arreu. En aquest sentit, ens han estat atabalant sense parar amb Black Fridays, Cyber Mondays, Black Week de la Renfe i déu me’n guard que a algú se li ocorregués d’inventar el Black Mother o Black Father, perquè voldria dir, curt i ras, que estaria disposat a vendre a preu de saldo sa mare o bé son pare. Recordo, ja en temps no tan desvergonyits a nivell de comerç i sense aquesta marxa forçada cap al govern mundial, un cantant basc, Patxi Andion, i un tema que deia “Una, dos y tres, lo que usted no quiera para el rastro es…”; doncs bé, la cosa va així i tot plegat sense vergonya, ja que per guarir la mala consciència del fum a la targeta no va faltar el Gran Recapte, per recordar-nos almenys que en aquest ball de llàgrimes hi ha molts punts Black, els punts dels desheretats i desgraciats que no coneixen el Friday.