Falten dues setmanes pel dia de Nadal i és molt recomanable veure abans de les festes el capítol “Un poema d’exili. El pessebre de Pau Casals i Joan Alavedra”, sobre l’elaboració d’aquesta obra tan singular.

És a TV3 a la carta, la plataforma on es poden recuperar programes ja emesos. Per poder tornar-los a veure, s’ha de fer la recerca per programes i allí triar el que es titula Catmúsica. Un cop a dins, trobareu el capítol d’“Un poema d’exili. El pessebre de Pau Casals i Joan Alavedra”. S’hi explica la història de com es va crear aquesta obra, de les vicissituds de l’exili. Resulta que un dia proper al Nadal, després d’anar a comprar al Mercat de Santa Llúcia, la filla de Joan Alavedra, Maria, demana al seu pare que faci parlar les figures del pessebre, i ell n’escriu un poema. Versos que parlen de l’alegria del Nadal, però que també completaria amb els que parlen de la desesperació per tot allò que el seu poble estava patint. Quan han de marxar a l’exili, al pas dels Pirineus cap a la Catalunya Nord, han de desfer-se de les maletes que porten i d’objectes plens de memòria.

Camp de concentració, París, i allà es troben amb Pau Casals, que poc després s’instal·la a Prada, on hi viu part de la seva vida, perquè no vol tornar a un Estat espanyol amb dictadura. Casals ajuda amb tot el que pot els exiliats catalans. Els Alavedra es reuneixen amb ell i la seva dona a Prada, i allí, al cap del temps, arriba la idea de fer una obra conjunta entre músic i poeta. Aquest últim es recorda del Poema del Pessebre, que s’havia perdut entre les maletes deixades al pas fronterer... Però llavors, la filla, Maria, explica que ella havia guardat, amagats a l’abric, uns petits tresors i amb ells el Poema del Pessebre.

Pau Casals n’escriu la música. Pels carrers de Prada desfilen els nazis, entren a la Vil·la Colette, on viuen les dues famílies, volen que Pau Casals toqui a Berlín, pels nazis, ell s’hi nega, els fan una inspecció... Poc després finalitza la Segona Guerra Mundial, Pau Casals esperava que quan els aliats haguessin guanyat acabessin també amb la dictadura franquista. Va ser una gran decepció.

Els Alavedra tornen a Barcelona. Músic i poeta s’intercanvien cartes. Tenen dificultats d’impremta i censura per tirar endavant el llibre de El Poema. A Zurich s’estrena el cor dels Tres Reis, que és executat per cent vint-i-cinc violoncels, que produeix un efecte enorme. Pau Casals viatja a Puerto Rico, allí compon l’última part del Pessebre, mentre ajuda a crear el teixit de conservatoris, orquestra i festivals per al país.

Falta fer l’orquestració de El Poema. El seu germà, Enric Casals, també violoncel·lista, compositor i director d’orquestra, l’ajuda. El Poema va acabant-se i reben nombroses peticions de ciutats per estrenar-lo, però Casals sap que com que no podrà ser a Catalunya, ha de ser on hi hagi l’element català. Es decideix per Mèxic, que era el país que millor havia acollit els exiliats catalans i la cultura catalana, i Mèxic no havia reconegut el govern de Franco. L’estrena va ser el 17 de desembre de 1960 a Acapulco, d’aquí sis dies farà 55 anys. Pau Casals va dirigir l’obra per diversos països fins al final de la seva vida; amb paraules seves, El Poema “és el missatge de pau que presento al món, està escrit amb emoció i humilitat”.

El 1971, a Nova York, les Nacions Unides va entregar a Pau Casals la medalla de la pau. Allí va pronunciar un famós discurs a favor de la pau i parlant del seu país, Catalunya. L’original és en anglès, aquesta és la versió catalana publicada pel seu germà Enric. Pau Casals sabia d’on venia, coneixia la història i estava compromès amb la pau:

“(...) Sóc català. Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps –segle onzè– van reunir-se a Toluges –avui França– per parlar de la pau, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven contra, CONTRA la guerra. Per això les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau hi va directament (...)”.