La setmana passada feia referència al que va ser, als primers vuitanta, senador republicà a les Corts espanyoles. Després de diverses presentacions a les comarques gironines, ahir vam pujar a Fortià, perquè el poble de la seva dona –on resideix des de fa dècades– li havia preparat un acte de reconeixement. Així, coincidint amb la Festa Major d’hivern de Sant Julià i Santa Basilissa, el nom de Josep Rahola i d’Espona va situar-se de nou en l’escenari públic.
I en un cas com l’esmentat, quan parlava de la seva biografia, cal incidir en el paper familiar per entendre el seu desenvolupament posterior. El concepte de nissaga, en casos com aquest, és ben evident.

El seu pare, l’advocat Baldiri Rahola i Llorens, natural de Roses, era als anys trenta d’Acció Catalana, un partit de centre-esquerra que aniria evolucionant sota el lideratge d’Antoni Rovira i Virgili i de Lluís Nicolau d’Olwer

Si el seu pare s’identificava amb l’Acció Catalana, en Pere Rahola era un dels dirigents de la Lliga sota el lideratge de l’advocat i financer Francesc Cambó. Pere Rahola i Molinas (1877-1956), francòfil, arribaria a ser ministre de Marina (setembre-desembre 1935) i sense cartera (desembre de 1935) després d’haver estat regidor a l’Ajuntament de Barcelona, diputat i senador en diverses etapes, així com vicepresident de les Corts (1933-1935).

Aquestes dues figures familiars tan pròximes van contribuir a despertar l’interès del jove Rahola pels afers públics. Els noms de Baldiri i Pere no són els dos únics que tingueren projecció pública a la família Rahola. I aquesta tampoc finalitzarà amb la seva generació, ja que el seu nebot Frederic Rahola i Aguadé serà el primer regidor d’ERC a Barcelona dels nous ajuntaments democràtics, a més de liderar l’editorial Teide.

Els Rahola, aquesta nissaga de comerciants, amb propietats, esdevenen, per la suma dels seus antecedents familiars, una elit a les comarques de l’Empordà.
Com a exemples d’aquesta nissaga, hi trobem el cadaquesenc Frederic Rahola i Trèmols (1858-1919) –economista– que va ser secretari general del Foment del Treball Nacional (1890-1902) i senador (1910-1918). En l’àmbit econòmic, essent fervent proteccionista, Frederic Rahola aposta perquè els industrials catalans entrin als nous mercats americans. Enamorat de la literatura, obté reconeixement en diverses edicions dels Jocs Florals. També el germà d’aquest, Víctor Rahola i Trèmols (1866-1952), seria un conegut escriptor i metge de Cadaqués, autor de poemes humorístics.

I si ens referim a noms il·lustres de la família, que ajuden a crear aquest pòsit cultural, cal referir-nos als germans Carles i Darius Rahola. El gran dels dos germans, Darius Rahola i Llorens (1868-1940) va ser editor i propietari del periòdic El Autonomista (1896) —posteriorment, el nom passaria a catalanitzar-se pel de L’Autonomista— des d’un republicanisme federal i catalanista.

 Pel que fa a Carles Rahola i Llorens (1881-1939), és necessari posar de manifest que és sens dubte un dels intel·lectuals que marcaran el primer terç del segle XX, tant a les comarques gironines com al conjunt de Catalunya. L’home civilitzat, com se l’ha definit, elaborarà una ingent tasca en l’àmbit periodístic, de la història i en el camp de les lletres en el seu conjunt.

En Carles Rahola –en opinió del biografiat– s’assemblava molt a Lerroux, i ambdós portaven ulleres. I és així com Josep Rahola ens explica l’anècdota que «una vegada va venir a Roses l’Azaña, que n’August Pi i Sunyer el va convidar, i els vàrem fotografiar els dos junts i vam pensar, ara sortirà als diaris que s’ha reunit en Lerroux amb l’Azaña a Roses».

De fet, entre les diverses branques dels Rahola, també hi trobem l’actual periodista, escriptora i tertuliana Pilar Rahola que en alguns articles ha fet esment al paper referencial que el record de l’afusellament d’en Carles Rahola tenia per a la família quan ella era petita i que de ben segur continua present.
En una altra ocasió es parlarà també de Roser Rahola –germana del biografiat– i Jaume Vicens Vives, que va ser cunyat de Josep Rahola i d’Espona.