El dia s’aixeca gèlid a Frankfurt, i el que més em ve de gust és prendre una infusió abans de sortir. És curiós perquè fa anys no en prenia mai, ni infusions, ni tes, però viure uns quants anys a Alemanya fa que al final t’hi acabis acostumant, ja és part de la quotidianitat. Recordo que al principi d’arribar al país germànic un dia vaig haver d’anar a fer uns tràmits de la Universitat, i a l’entrar a l’oficina en qüestió vaig veure els despatxos, la majoria amb les portes obertes, i tasses de te per tot arreu, que vaig reconèixer per la bosseta, i em va sorprendre. Vaig parlar amb una de les persones que portaven els tràmits i recordo veure un termo gegant d’on anava abocant l’aigua calenta, triava una bosseta de te i la deixava reposar uns minuts. I així entre atendre uns i altres, i entre la feina i la pausa podia fer algun glop reconfortant.

Quan vaig començar a treballar a la Universitat també recordo que teníem una petita cuina on hi havia un bullidor d’aigua. Com una tetera de plàstic que s’omplia d’aigua i es col·locava damunt d’una base endollada a la paret que la feia bullir. Un cop llest s’aturava i llavors l’abocàvem a la tassa i anàvem al despatx, on teníem, damunt d’una taula, una capsa amb tot un assortit de tes i infusions. Allà vaig anar familiaritzant-me en els diversos tipus, almenys els més habituals, tot i que n’hi ha per tots els gustos. El te negre és el que porta més teïna, el que sovint em prenia per substituir el cafè, també tenim el te verd, el te vermell o rooibos, el blanc, etc. Recordo haver vist un reportatge on explicaven que part dels tes, encara que els anomenem per colors diferents, provenen de la mateixa planta, però depenent del tipus de fermentació tenen una tonalitat o una altra. I més enllà encara tenim les infusions, que no porten teïna, i per tant, que no tenen un efecte d’activar el cos, sinó més aviat neutre o calmant. Les més conegudes són la camamilla, la melissa, la valeriana, però també hi trobem els poniols, la menta, els que porten vainilla, anís o fins i tot xocolata, i entre ells, els fruits vermells. Aquests últims són els meus preferits.

Aquest temps a Frankfurt n’he pres dia sí dia també. Quan els dies són més freds tothom prefereix les begudes calentes, i prendre un litre de cafè segurament seria massa. Després de la feina a la Universitat de Frankfurt, sovint anem a la cafeteria Dasein de la Theodor Adorno-Platz que es troba al mig del campus, a fer una breu pausa. I sabeu que prenem, oi?
De fet, els noms d’aquests llocs són ben interessants, fixem-nos-hi. Adorno va ser un filòsof, músic i sociòleg alemany, precisament de l’Escola de Frankfurt, que dóna nom a la plaça enjardinada i central de la Universitat. També és curiós el nom de la cafeteria Dasein, “da” (aquí) i “sein” (ser/estar), “existència”, han triat una paraula de la filosofia existencial utilitzada sobretot per Heidegger. I no gaire lluny, de fet, a l’edifici del davant, trobem la cafeteria Sturm und Drang (tempesta i impuls). Segur que us sona aquest nom. Exacte, és el moviment literari, musical i de les arts que va ser el precursor del romanticisme alemany i que va beure de les influències de Shakespeare i Rousseau. Els grans poetes germànics Goethe i Schiller van formar-ne part, entre d’altres. I el primer és el que dóna nom a la Universitat, la Goethe-Universität Frankfurt, i és que Goethe era fill d’aquesta ciutat.

A Alemanya hi ha tradició de posar a les institucions acadèmiques noms de personatges il·lustres, per exemple trobem la Universitat Humboldt de Berlín, la Friedrich-Schiller-Universität Jena, la Ruprecht-Karls Universität Heidelberg, la Ludwig-Maximilians-Universität München, la Leibniz Universität Hannover...

Entre acadèmia, campus, noms, històries i anècdotes, la Universitat de Frankfurt és tot un món, com la ciutat mateixa, un món que us oferiré en un proper article. I mentrestant, arriba l’hora del te.