Ens anuncien la parada, i en un no res l’avant ja es troba a l’estació de Girona. En poc més de mitja hora hem arribat, des de Barcelona, a la ciutat que ens descrivia Prudenci Bertrana. Tot i la rapidesa, de vegades sembla que la distància sigui més llarga, encara que ara, amb beneplàcit presidencial, la relació serà molt més directa.

Travessem l’Onyar, mirem les novetats editorials a l’aparador de Les Voltes i ens endinsem al Barri Vell, cap a la plaça dels Lledoners. Això va ser l’any passat, el tercer dimecres de març, com dirien els valencians. Aprofitant que sóc a Girona, en Jaume Piquer –un històric de l’independentisme combatiu– em porta a veure un nonagenari de conviccions polítiques. Sap que aquest veterà dels moviments utòpics podrà ajudar-me a contextualitzar el meu estudi sobre el doctor Dalmau.

Trobarem l’Isidre Vicens (Montfullà, 1918 - Girona, 2016) en aquella casa propera a la catedral gironina, després d’haver pujat escales i carrers. A la construcció sòlida que des de fa dècades és despatx i taller, llar i pensió. Ens aturem un moment davant de la casa, l’hostal Bellmirall, nom també del carrer on se situa, mentre copsem, tot pronunciant-lo, la bellesa del nom, que imaginem recordant novel·les de Rodoreda.

Entrant-hi, pel jardí, em ve la imatge d’aquella mateixa taula i de les cadires que els fins coixins suavitzen, envoltades de plantes, si ja fos la primavera, o si ens fóssim apropant a l’estiu. L’ombra necessària per llegir en repòs després d’un esmorzar pausat. Aquest és un indret d’inspiració, de cafè calent, en un barri gironí que s’ha transformat molt en les darreres dècades, que l’ha fet més amable i l’ha convertit en l’espai de les flors, quan és temps.

En aquesta quietud ambiental és en la que trobem l’Isidre Vicens. Als seus més de noranta-cinc anys, manté encara un fil del jove llibertari que als anys trenta treballava al tèxtil –de la pagesia a la fàbrica– i que va viure la Guerra en primera persona. Ell exemplifica aquell “Ai dels vençuts” de repressió i tristesa. De camps de treball, batallons de càstig i cel·les de presó. Només els que ho han viscut saben realment el que suposa això per a l’home, després d’un conflicte bèl·lic. Etapes de reclusió que van allargar-se durant tota la postguerra, al llarg de la dècada dels quaranta.

Vam parlar-ne, és clar, en un menjador replet de papers i records. Això, en unes butaques acollidores que convidaven a escoltar. A escoltar i a apuntar. L’Anna, la seva dona, precisava moments i concretava dates, contextualitzant alguns dels moments viscuts.

Del vessant més polític, amb la defensa convençuda de la llibertat nacional del país que sempre havia propugnat, la conversa deriva a la plàstica de la paleta. Vicens és amant dels paisatges i és aquesta observació atenta la que el porta a plasmar sobre tela les seves mirades gironines. Ens ensenya quadres i intentem recuperar algun detall de cartells per a festes de la ciutat que havia il·lustrat anys fa. Li preguntem per la casualitat d’algunes tonalitats dels colors utilitzats en l’esmentat cartell, o si aquesta i aquella forma tenien una significació especial, un rerefons reivindicatiu, o eren només fruit de l’atzar. Això ens porta a parlar d’alguns dibuixants de la seva generació, i dels tres pintors, i d’altres que han compartit amb ell aquesta Girona artística, ciutat que està més de moda que mai.

Deu dies enrere, els diaris es feien ressò del seu comiat. Segurament molts gironins van recordar-ne anècdotes personals, pensaren en l’amic o el veí, el pintor d’un dels hotels familiars com pocs, o els vingué a la ment la retrospectiva que la Casa de Cultura va dedicar-li el 2007, amb La pintura i els dies, de ressonància hel·lènica, d’Hesíode a Ferrater. També, un any abans, l’Ateneu d’Acció Cultural (ADAC) havia reconegut la seva estima per la llengua catalana.

En el meu cas, va ser la conversa a mig matí d’aquell dia de març, la que em va descobrir un personatge de conviccions fermes i de paisatges propers. Quan passi, de nou, per davant la casa, me l’imaginaré assegut al jardí, meditant a la taula, de política o d’art, a l’hostal Bellmirall.