Però reclamat per la família, decideix tornar de Montpeller i just travessar la frontera l’agafen. Un Batallón disciplinario a Algesires serà el seu destí.

Passen els mesos, i aquesta (in)justícia dels vencedors i la impossibilitat denigrant de conèixer un final a curt termini a aquesta situació que degradava diàriament aquells que havien tingut l’infortuni de viure-la, fa que Francesc Dalmau comenci a plantejar-se la possibilitat d’evadir-se.

Els dubtes devien multiplicar-se cada vegada que hi meditava. Tot i suposicions inconcretes, només hi havia una certesa: havia de fugir.

Com podria intentar escapar d’aquell batalló de càstig? Les incògnites apareixien amb tota la seva fortalesa.

Les condicions en la que es trobava el gironí no facilitaven gaire la possibilitat de deixar enrere aquella situació. En el cas d’aconseguir la proesa, on aniria?

Era conscient que es trobava a la costa sud de la península ibèrica, ben lluny de casa. Com aniria des d’allà fins a l’Empordà, on poder refugiar-se d’alguna manera? I en el cas d’aconseguir arribar a Catalunya –a peu, en bicicleta, en automòbil o en alguna mena de transport– qui podia garantir-li que no l’agafessin de nou? Ja l’havien fet presoner en una ocasió, tot just haver passat la frontera, tot i l’aval del bisbat; què els impediria fer-ho altra vegada?

Si en el marc de la Guerra de Successió, als primers del segle XVIII, els anglesos havien fet de Gibraltar un enclavament propi, la continuïtat britànica al penyal al llarg d’aquells més de dos segles, podien permetre a Dalmau fer el pas a una de les democràcies més consolidades.   

El seu objectiu es fixà, doncs, en Gibraltar, pel fet de poder escapar del territori espanyol i endinsar-se en el britànic. Però no podia improvisar, qualsevol descuit seria irreparable. L’octubre d’aquell 1941 Dalmau estableix la determinació definitiva d’intentar-ho, com a mínim, d’intentar-ho.

Les evasions, sovint empeses des del suport col·lectiu, resulten potser més complexes des de la solitud. Si bé les escapades grupals poden fracassar pel descuit ocasional o voluntari d’un dels seus integrants, la fugida personal situa l’individu enfront dels perills de la globalitat, sense altres capacitats que les pròpies.

Havia arribat el moment, la decisió estava presa. Si no emprenia la marxa avui, potser l’endemà ja seria massa tard. «Per sortir del camp de concentració em vaig valer d’una miqueta d’influència entre els mandataris. Vaig donar l’excusa que havia d’anar a Algesires per una qüestió mèdica. I em van donar permís, però acompanyat d’un vigilant»

Així, Dalmau havia aconseguit sortir del Camp, com ho havia fet altres vegades. En aquesta ocasió, però, estava plenament disposat a no haver-hi de tornar. Per aconseguir-ho, però, el primer pas era desfer-se de la incòmoda presència del vigilant que, lògicament, intentaria impedir la seva fuga.

Però Dalmau no hi era, aquell dia havia decidit que seria el darrer de la seva captivitat. S’espera a la nit, i segur que aquelles van ser hores de neguit. Quanta estona devia haver tardat el guardià a anunciar-ne la fuga? S’hauria esperat gaire pensant-se que era un descuit involuntari? Potser primer s’escarrassarien a buscar-lo dins del Camp? Quants efectius l’estarien buscant? Devien ser a prop? Necessitava la foscor de la nit per poder dissimular el seu rumb aquàtic, però també la il·luminació d’una lluna plena, per evitar possibles equívocs. És a la platja del poble de los Barrios, entre Algesires i la Linea de la Concepción. Després de la posta del sol, un cop la claror diürna s’ha esmorteït, fa el pas decisiu. Conscient que la guàrdia Civil patrullava vigilant la costa

L’infortuni no va produir-se en aquella nit de lluna plena, en la que el mar era planer. Així, Dalmau seguia nedant i nedant, fent una braçada i una altra, quilòmetre rere quilòmetre, direcció Gibraltar.

L’escapada encara no era definitiva, i el seu refugi no estaria assegurat fins que no pogués arribar a territori anglès. Després d’hores d’avançar i avançar en aquelles aigües, va divisar un vaixell a la costa britànica. S’apropava el moment culminant.