És ben d’hora, ben d’hora i ja fa estona que sóc a la Universitat, asseguda a una taula de la biblioteca al Campus Westend, amb el portàtil davant meu i una carpeta plena de papers i articles al costat, un bolígraf i una ampolla d’aigua.

Avui més d’hora encara, com cada dia, he travessat les portes que obren pas a l’enjardinat i relluent campus de la Universitat de Frankfurt. A l’entrar m’endinso entre les extensions de gespa, que s’allarguen a banda i banda, on al final s’alça el majestuós edifici rectangular central, que compta amb sis ales com si d’amplis contraforts es tractés. L’IG Farben-Haus és un edifici que hem d’imaginar dissenyat geomètricament com un rectangle, però com si just abans de ser executat algú hagués agafat les dues puntes de la maqueta i les hagués entrat cautelosament, com si volgués donar una lleugeríssima idea de semicercle.

Un cop dins ens trobem una de les sorpreses del recinte: per pujar als pisos superiors a part d’anar per les escales o d’agafar algun dels pocs ascensors, també podem utilitzar les cabines conegudes com a “paternòster”. Són uns compartiments semblants a un ascensor, però individuals, amb tres parets laterals, però sense porta, és a dir oberts per davant, que es mouen en cadena i que circulen sense aturar-se, en un viatge continu. I llavors és la persona que vol pujar per exemple al cinquè pis la que ha d’estar atenta, vigilar el moment que el paternòster apareix per sota i va pujant fins estar a l’alçada de la persona, que ha de calcular el moment per entrar-hi mentre l’aparell està “en marxa”. No hi ha botons ni baranes, s’entén que és un circuit continu que la gent ha d’agafar “al vol”. I el mateix al baixar, ara volem anar a la biblioteca, per exemple, i per això hem d’anar al tercer pis. Veiem aproximar-se un paternòster que va desplaçant-se avall, quan preveiem que serà a l’alçada del terra hem de ser ràpids i abans que baixi massa entrar-hi, anirem veient els pisos com apareixen davant nostre i ep, no hem d’inclinar-nos gaire cap enfora, perquè recordem que no hi ha porta i un pas en fals podria tenir conseqüències. Doncs bé, quan arribem a l’alçada del terra del tercer pis no val a badar i si cal fent un saltiró podrem sortir.

Com veiem és un sistema que no contempla distraccions. De fet, els riscos de caiguda, cops o lesió són força elevats, i a més no tothom pot accedir-hi, com ho anuncia un cartell ben visible, els nens no poden entrar-hi. Però si penséssim en cotxets, gent amb bastó, crosses, cadires de rodes... Per tot això en diversos països no se’n permet la construcció. Als anys setanta a Europa se’n van tancar bona part i es van substituir per uns moderns i més segurs ascensors; però en alguns pocs llocs d’Alemanya (en vuit edificis) i puntualment al Regne Unit (en tres), Dinamarca (en dos), Rep. Txeca (en dos) i Polònia (en un), encara se’n poden trobar. Pensant-hi bé he recordat que ara fa cinc anys, quan vivia a Hamburg, un dia vaig anar a fer un tràmit al Bezirksamt Eimsbüttel (oficines del districte d’Eimsbüttel), i allà va ser el primer cop que vaig veure aquestes cabines. I de fet ja és casualitat, perquè només en queden en vuit edificis a Alemanya, i ha donat la circumstància que he coincidit amb dos d’ells. En aquell moment no hi vaig donar més importància, però és ara, uns anys més tard, quan m’ho trobo diàriament, que penso quin deu ser el motiu per tenir aquests paternòsters funcionant. Un divertiment, un joc o una curiositat? Però fins a quin punt cal temptar la sort, les distraccions i la seguretat?

A l’edifici de la Universitat n’hi ha un parell a cada torre, comptem amb sis torres, per tant n’hi ha dotze. Fins i tot entre el juliol i el novembre del 2011 se’n va arribar a regular l’ús, calia tenir un “carnet de paternòster” i hi havia personal de seguretat i tot, però al mateix novembre van anul·lar aquestes mesures i van deixar a la responsabilitat de cadascú el fet d’utilitzar les cabines.

I d’on ve el seu nom? Diuen que se’n diu paternòster per la seva semblança a un rosari.  És a dir, una renglera de peces unides per un llaç, corda, cadena, en forma cíclica. Com una renglera de cabines que circulen contínuament. I precisament la pregària en llatí començava per “pater noster...”.