Durant els darrers dies, a banda del mega present Mobile World Congress se sent a parlar i molt de l’anomenat Brexit, és a dir, de la possibilitat de què el Regne Unit abandoni la Unió Europea si així ho decideixen els seus habitants en un referèndum que ja ha estat convocat pel premier conservador. A ningú se li escapa que durant dècades, des de que van entrar a la dècada dels setanta al llavors Mercat Comú, els anglesos han estat un os molt dur de rosegar per a les institucions europees i un gran fre per al desenvolupament federal de la que ara anomenem Unió Europea. Des de sempre, els anglesos han vist el continent com una mena de cosa estranya que quan hi ha boira al canal de la Mànega queda aïllat de les seves precioses illes i no pas a l’inrevés. El llegendari president francès Jacques Degaulle ja va dir, quan els anglesos demanaven entrar al Mercat Comú, que per res de món se’ls deixés entrar, ja que sempre serien un portaavions dels americans i no pas un soci que pesés en clau europea. Ara, amb una Unió Europea en hores baixes, els conservadors britànics ja tenen convocat el referèndum i han aconseguit, almenys en els grans titulars, el que volien en les negociacions per tal que el govern anglès defensi el sí en el referèndum i cal esperar, pel bé i futur europeu, que guanyi el no i ens deixin tranquils. Ah, com és que no podem votar tots els europeus la seva sortida?