Cambrils va ser el seu racó de platja estiuenca. La població de la Costa Daurada fou escollida per l’atzar, per una d’aquelles casualitats que només passen als que viatgen sovint, d’un continent a un altre, deixant l’automòbil aquí o allà. El fet va ser, però, que, des d’aleshores, als estius que el poeta tornava dels Estats Units amb la família, Cambrils fos un càlid camp base des d’on visitar amics i retrobar records passats a les comarques tarragonines. “La costa de Llevant, la dels caps, és abrupta, brava. La nostra, la dels sorrals, és suau, daurada”, ens deia en prosa poètica.

Jaume Ferran i Camps (Cervera, 1928 – Smyrna, Estats Units, 2016), natural de Cervera, estudià dret a Barcelona durant els anys de postguerra i es doctorà a Madrid fent d’ajudant d’Eugeni d’Ors. Els anys en els que Ferran realitzava els seus versos d’aprenentatge, entre tertúlies universitàries, es formaria, amb ell, el grup català de la generació dels 50, també anomenat com el nucli poètic del mig segle.

Després del pas per Barcelona i Madrid, el cerverí fa una primera estada als Estats Units d’Amèrica, que, amb conferències, cursos i la tasca encomanada per les universitats de Colgate (1960-1963), i a partir d’aquella data per la de Syracuse, va allargant-se en el temps fins que els cursos aniran succeint-se i dirigirà l’Institut d’Estudis Hispànics. Entremig, també desenvoluparia la seva tasca docent a la universitat colombiana.

Si el poeta de Ponent viuria des dels primers seixanta a l’altra banda de l’Atlàntic, aprofitaria els parèntesis escolars de l’estiu per tornar algunes setmanes a la seva terra ferma, amb la seva dona, Carmen Rodríguez de Velasco, i els seus fills Jaume i Ofèlia. L’estada a la cerealística Segarra es complementava també amb uns dies a l’assolellat Cambrils, on disposarien d’un apartament, ben proper al passeig, on trobarien les joves palmeres una mica més altes que el darrer estiu.

Quan eren aquí, aprofitaven per dirigir-se a l’enlairat Guimerà, on li semblava entreveure l’ombra del comte Arnau, o baixaven per Ciutadilla, desplaçant-se aviat pel Tallat. També feia el pas a Tarragona,  on se li feia evident que la mar és essencialment femenina, com la veuen els pescadors. I el viatge continuava per Altafulla, Torredembarra, l’Arc de Berà i tants d’altres indrets.   

Les seves comarques tarragonines de l’estiu són també les dels seus amics. Per això, abans de Cambrils, el seu referent mariner era Calafell, on tantes vetllades hi havia fet Ferran, recitant amb Barral, en el seu passeig metafísic, acompanyat d’una copa d’aquella blanc de blancs que tant li agradava.

Travessant el riu Ondara, Jaume Ferran s’apropava a Vallfogona de Riucorb per copsar-ne la capella del balneari  i continuava fins a Montblanc, on es retrobava amb el pintor Maties Palau Ferré per conèixer-ne els últims olis pintats o teoritzar plegats sobre l’art i la vida tot caminant pel monestir de Poblet. De fet, al darrer número del Foradot, gestat a finals de l’any passat, havia escrit un article del vincle intel·lectual entre Palau Ferré i Jaume Ferran. Article que ara pot considerar-se un homenatge sincer. També a la Conca, a Barberà, el poeta Ferran hi coincidia amb Goytisolo a la casa de la placeta del xiprer hospitalari.

Però aquests darrers anys, quan Jaume Ferran havia tornat –ara, ja, en comptades ocasions, atesa l’edat– el paisatge ja no era el que ell recordava en plenitud. Pel poeta d’exili voluntari, la mar de Calafell, sense Barral, ja no era la mateixa. A Montblanc, a la porta de l’estudi de Palau Ferré encara hi havia penjat un cartellet de “Tot seguit torno” que ningú no s’havia vist amb cor de retirar. El dia de Sant Víctor, a Barberà, sense els Goitys, deixà de ser per a Ferran la Festa Major de lustres enrere.

L’arxipèlag literari i artístic havia notat el pas dels anys. Aquest mes de febrer, la tardor ha arribat també als lectors i amics del poeta quan han conegut la notícia del comiat d’aquest ambaixador de les lletres ponentines que tenia a la costa tarragonina persones i llocs de referència. Seria positiu recuperar i publicar els teus poemes escrits en català, la majoria dels quals són inèdits. Així, podrem llegir els teus versos més propers.