Quan alguna cosa està arribant al seu final, normalment ho fa de forma caòtica i, si pot, fent acabar altres coses abans de que arribi el seu propi final. Hi havia la dita d’un politòleg, de ja fa anys, que afirmava que quan els “desgraciats” de la Terra anessin al primer món a reclamar la seva part del pastís potser tornarien a petar les bombes. I, de fet, des de fa ja mesos estem veient imatges de territoris de la vella Europa que des de l’època de la Guerra dels Balcans o abans, amb la Primera i Segona Guerra Mundial, no vèiem, amb els milers i milers de famèlics que, expulsats mitjançant les bombes dels seus països, ara es troben presoners en camps de refugiats al continent dels suposats estats del benestar. I, si bé les bombes no cauen ni peten damunt d’Europa, sí que és cert que estem en un continent espantat per les altres bombes del terrorisme. Estem en una Unió en la que tothom va per la seva banda, quan veu que els desheretads de la Terra truquen a les seves portes; i veiem una Unió que només és valenta per obrir les seves fronteres quan hi han de passar mercaderies o bé milionaris o classes acomodades. Per acabar-ho d’adobar, veiem com la Unió fa tractes amb un país que va camí de ser una autèntica dictadura, Turquia, i que, a més, no té recança en carregar-se pobles on hi habiten minories com la kurda. Serà que Europa està temorosa davant la seva unió morta?