Una escultura del constructivista valencià Andreu Alfaro ens dóna la benvinguda al Casal de l’Espluga (1963), aquest espai d’influència noucentista que ha transformat des dels anys seixanta la fisonomia de la població tot establint un centre permanent de dinamització cívica, de mostra cinematogràfica o d’espai teatral.

L’Espluga de Francolí coneix com ningú el que suposa tenir una família amb un impuls sòlid d’iniciatives culturals. Aquest impuls és obra de Lluís Carulla i Canals (1904–1990) i la seva esposa, Maria Font Bernaus (1919–2016), que ens va deixar pocs dies enrere i a qui Carles Duarte, actual president de la Fundació Carulla, s’hi referia amb encert, aquesta mateixa setmana, com a “gran dama de la cultura catalana”.

Pels historiadors de la Catalunya del segle XX, Lluís Carulla i Maria Font són noms que apareixen relacionats amb infinitat de projectes culturals i de l’emprenedoria, que llegim en textos memorialistes d’Albert Manent, de Josep Maria Ainaud de Lasarte o en estudis de Francesc Cabana. Noms, els de Carulla i Font, que van repetint-se aquí i allà, a l’Orfeó Català de les societats corals o al Palau de la Música del modernisme artístic. Noms que s’interrelacionen amb els de la pianista Maria Canals, el gramàtic Sanchis Guarner o l’arrelat escriptor Francesc Candel.

El vessant econòmic familiar dels Carulla és forjat ja a la dècada dels trenta, el 1937. S’inicia amb aquells concentrats culinaris que van popularitzar-se després de la comtessa, a partir dels quals va construir-se l’actual complex agroalimentari internacional amb seu a casa nostra. Aquest és un exemple de com les empreses catalanes poden ser competitives i, al mateix temps, disposar d’una vocació de valors socials.

El catalanisme, en aquest convuls segle XX, ha necessitat les figures del mecenatge de la burgesia emprenedora per poder desenvolupar aquells propòsits que eren necessaris per fer avançar el país en circumstàncies no sempre senzilles. L’exemple dels primers anys d’Òmnium Cultural (1961), la històrica entitat vinculada durant molts anys al Palau Dalmases, en seria una mostra significativa.   

Avui, la Fundació Carulla –que té els inicis a la Fundació Jaume I (1973)– és una peça clau per entendre el fil pedagògic que ha anat desenvolupant el mecenatge de la família Carulla des de dècades ençà. Engranatge de promoció cultural, té presència en àmbits ben diversos relacions amb els valors personals que els han inspirat.
Els Premis Baldiri Reixac, en les seves diverses categories, marquen any rere any des del 1978/79, les bones pràctiques educatives de les escoles del conjunt del país, treballant la llengua, la cultura i les tradicions des de l’aula. És fàcil veure als ulls dels professorat guardonat, la satisfacció per saber que la feina reconeguda, calia dur-la a terme, perquè la innovació i els continguts són bons per garantir i assegurar el marc referencial i la cohesió social.

Però són també les monografies nadalenques, les Nadales, que es publiquen des de 1967, i el fet de ser amics dels clàssics, amb la recuperació de l’editorial Barcino, que mira un passat que cal com a mínim conèixer, però també reivindicar i llegir. Perquè el motlle de la història existeix i és nostre.

En aquesta temporalitat del pas del temps, hem de tenir també una mirada posada a les gestes de la quotidianitat rural, a la matèria, al temps i l’esforç, això és, a l’etnologia que ens descobreix el Museu de la Vida Rural (MVR, 1988), tornant de nou a l’Espluga de Francolí. A la que era la casa natal dels Carulla, avui museu, s’hi poden veure, a més de la permanent, un seguit d’exposicions temporals molt recomanables que repassen vides i situacions que ens fan reflexionar i conèixer.  

Així, a la Conca de Barberà, en aquesta població que veu néixer el riu Francolí a la Cova de la Font Major, hem tingut a dignes continuadors contemporanis d’aquella tasca que Caius Cilnius Maecenas, en època romana d’August, estengué als escrits d’Horaci, Virgili o Properci.