Els signes dels temps en els que estem immersos no són gens ni mica propicis per a cap mena d’optimisme. A part dels grans reptes que com a espècia que habita i devora el planeta tenim per davant, Europa, un projecte que reconec que a un servidor li era il·lusionant, no ens està donant pas mostres per continuar generant aquesta il·lusió. I és que, senyores i senyors, aquesta vella dama, tantes vegades idealitzada i maltractada que es diu Europa, veu molt preocupada com alguns d’aquells que va acollir ara se li giren a la seva contra amb cinturons carregats d’explosius. Aquesta vella Europa també assisteix impassible a l’auge d’aquells extremistes ben europeus de tota la vida que tenen l’odi per bandera i el rebuig a una Europa mateixa que fa anys van portar a una gran guerra. Aquesta vella Europa assisteix impassible a un país que vol abandonar-la i a un conjunt d’estats que miren més pel seu benefici que no pas per fer més gran Europa. I jo em pregunto si no serà el futur d’Europa el futur de les petites regions, de les petites nacions que l’integren, que a diferència dels estats també tenen connotació i mots femenins. Europa ha de despertar d’aquest malson al que està sotmesa víctima també dels anquilosats dirigents que de tanta arteriosclerosi que pateixen poden portar-la al mateix futur que va tenir la URSS.