Gósol no és només un espai de camins i silenci a tocar del Pedraforca. És també el traç pictòric de Picasso i, és clar, ha estat també des de fa uns anys la llar d’un capellà sense jerarquia, digne continuador de mossèn Cinto, el més estimat pels feligresos.    

Josep Maria Ballarín (Barcelona, 1920–Berga, 2016) és, segurament, un dels capellans més coneguts del nostre país. La seva faceta d’articulista i la presència habitual als mitjans culturals i de comunicació, com el diari Avui, l’han convertit en un referent ineludible a tenir present en les diverses tribunes d’opinió. També en el camp esportiu, gran aficionat al Barça i amic personal de l’expresident Joan Laporta, sap molt bé el que significa per a l’equip blaugrana ser més que un club.

La seva vessant mediàtica, tanmateix, no és una novetat dels darrers temps. Ja el 1989 la seva inspiració literària quedà plasmada a Mossèn Tronxo. La publicació de la novel·la va esdevenir un fenomen editorial i van seguir-ne nombroses reedicions pròpies d’un text enginyós i àmpliament llegit. De fet, més d’una quarantena de títols han sortit dels seus papers: assajos personals, textos narratius, periodisme literari, estudis eclesiàstics, teologia i treballs d’investigació d’història de l’Església. Per a ell, pregar i escriure era el pa de cada dia.

La vida de Ballarín, des de ben jove, ha estat marcada també per la seva voluntat de “fer país”, vocació que ha vinculat sempre a la seva posició com a home de Déu. Des dels anys de la Guerra Civil, als camps de concentració i a la tisis que se’n derivà, fins al Seminari de Solsona, sempre ha mantingut el mateix compromís sincer.
Així, quan després dels anys viscuts a Barcelona i a Solsona la seva tasca pastoral va desenvolupar-la com a rector de Santa Maria de Queralt (1958-1993), aquest seria refugi d’activisme i reflexió antifranquista que Pujol, Maragall i tants d’altres coneixien bé.

Ballarín era un entusiasta de la cultura i un partícip dels intents de Raimon Galí i els seus per mantenir la flama de la consciència nacional durant els grisos anys de la dictadura. Ajudava en allò que era menester o feia propostes constructives per anar avançant. Ballarín va esdevenir una persona a la que calia recórrer per a activitats semiclandestines des de meitats dels cinquanta. Connectat amb els nuclis de lletraferits, d’universitaris, de la burgesia emprenedora i del catalanisme confessional, estava obert a col·laborar per fer avançar Catalunya en aquells moments difícils per a la convicció de col·lectivitat. També Joan Fuster i els joves valencianistes de l’època farien pregàries al vent des de Queralt estant.

No seria fins a la dècada dels noranta que Ballarín ascendiria geogràficament a la muntanyenca Gósol, on fins fa ben poc encara hi deia missa. Però els dies freds d’hivern els passava a Berga i va ser a la ciutat de la Patum, on vaig entrevistar-lo, un dia de Nadal a Reis, ara fa un lustre. Veient de nou la reemissió del Convidat, amb el periodista Albert Om, tornava a reviure aquella tarda compartida fins ben entrat el vespre amb un home de principis, de somriure amable que em fascinà per la seva personalitat oberta.
Parlàrem de la importància que l’Església ha tingut i té pel nostre país. Ho feia amb el seu posat característic, ulleres de lector i ben acomodat a la butaca amb el seus puros “anticristos”, que es com ell anomena els Montecristo. Les paraules pronunciades el portaren a records. L’acompanyava l’Emília, que ell anomenava Santa Emília, ja que “aquesta és la mena de gent que fan el país, que aquest món l’aguanten els que no fan soroll”.

I ell, amb més mots, continuava escrivint i estava al dia dels signes dels temps. El darrer 27 de setembre, pensant amb la flor de l’esperança d’aquesta terra de mar menuda, fins i tot va tancar la llista de Junts pel Sí a la circumscripció de Lleida.

A Gósol, com abans a Queralt, ha estat el suport necessari a veïnes i veïns. Quan se l’ha necessitat ell hi ha estat. Un any i un altre, fins als 96, que Déu n’hi do.