Va ser al monestir renaixentista de Sant Miquel dels Reis, que avui alberga la Biblioteca Valenciana, que Agustí Colomer va aconsellar-me d’anar a visitar un dels seus amics i referents personals, amb qui no només compartia una visió de país, sinó també una manera d’entendre la vida.

Dit i fet, pocs dies després, i això devia ser la tardor-hivern del 2010, em trobava baixant el carrer de la Pau en direcció a la plaça de la Porta del Mar, per fer un cafè amb una d’aquelles persones que van marcar la meva estada al cap-i-casal, mentre ampliava estudis a la Universitat de València.

Vicent Miquel i Diego (La Nucia, 1939 – València, 2016) era, per a molts, el secretari de l’Ajuntament de València. I no és per menys, amb la llicenciatura de dret i la de ciències polítiques i després d’haver treballat en altres consistoris, va estar al capdavant d’aquesta responsabilitat a la capital entre 1991 i 2009, quan finalment, als setanta anys, decidí jubilar-se.

Per als que foren els seus companys de viatge, Vicent Miquel era també l’ideòleg que impulsà a meitat dels seixanta un valencianisme d’arrels cristianes. Ells veurien amb bons ulls la proposta conciliar de Joan XXIII, que obriria una certa esperança als valencianistes pel que fa als canvis que podien produir-se, sobretot, en la utilització de la llengua catalana en els usos eclesiàstics, tal com reclamaven.

Així, defugint el marxisme que impregnava bona part de l’activisme valencianista i antifranquista que sorgia del carrer de la Nau, seu de la universitat, ell propicià un espai polític que n’era complementari. No pel fet que un pogués ser un complement de l’altre, sinó perquè ambdós, l’esquerra fusteriana i el valencianisme democratacristià, complementant-se, podien abraçar un país ple de matisos que continua ric en la seva diversitat ideològica.

El 1965 Vicent Miquel escrivia L’Església valentina i l’ús de la llengua vernacla i el mateix any, al mes de juny, va tenir lloc el Congrés constituent de la Unió Democràtica del País Valencià. Sigles, les de la UDPV, que també volien dir Universal de Dictámenes y Publicaciones Valencianas, quan calia defugir la dictadura.

Els seus referents espirituals i polítics són en la gran majoria del casos de la democràcia cristiana europea, sobretot francesos i italians. Pel que fa a qüestions doctrinals tenen molt clar els postulats, sobretot, de Jacques Maritain i de Cardijn, tot i que és el personalisme comunitari d’Emmanuel Mounier el seu punt de referència central.

En aquest nucli inicial fundat per Vicent Miquel, que seguia el perfil de Miquel Coll i Alentorn, ja a la dècada dels setanta, s’hi sumarien persones provinents de veterans partits del període republicà, i també integrants de la Joventut Agrària Rural Catòlica.

Políticament se sentien identificats amb Aldo Moro i Helmut Kohl, tenien complicitats amb el xilè Bernardo Leighton, conegut com Hermano Bernardo i sentien admiració per Leo Tindemans, una de les figures més apreciades pels valencianistes per la imatge centrada del president belga.

Tot i la suma de sensibilitats de la UDPV, l’èxit dels seus homòlegs en els respectius països i el paper que la formació va tenir durant la transició, les eleccions de 1977 frenaren els seus somnis parlamentaris. A partir d’aleshores, els seus integrants van prendre camins diferents. Ell, però, va continuar sempre defensant els mateixos postulats nacionals.
Així, Vicent Miquel, fundador dels demòcrata-cristians valencianistes, era la peça imprescindible per entendre la formació, la lògica de la seva creació, les influències intel·lectuals, el modelatge del seu discurs i l’evolució al llarg dels anys. I això no podia resumir-se tan sols en una tarda. És així com vam anar-nos trobant en diverses ocasions perquè em fornís de detalls històrics i valorés, també, un país que aquella primavera de 2011 començaria a florir.

Serveixin aquestes línies com un homenatge a l’home que ideà un valencianisme inspirat per Mounier i Maritain.