Realment m’han deixat sorprès, molt sorprès, ses senyories, ja que jo era dels qui es pensaven que allò del “Por España c…o” encara funcionava i que per a la major part de l’stablisment polític estatal, anava per  davant l’orgull patri que no pas l’interès d’un o diversos partits polítics determinats i que, en definitiva, a l’últim moment passaria com al nostre país, que un govern d’unitat patrocinat per un salvapàtries acabaria formant un nou govern espanyol, ni que fos per a dos anyets. Malauradament per a la gent del poble, la cosa no ha estat així i els més de 600.000 euros de taxis que els efímers nous diputats han gastat durant aquests quatre mesos de ridícules negociacions per formar govern, se n’han anat en orris. I és clar, en el fons de tot, una altra preocupació: ara que ja devien tenir configurats els nous telèfons i tauletes, què en faran? Els hauran de tornar? I els senadors, què farà la pobre Rita Barberà si no torna a sortir a les eleccions? O el pobret, també, Francisco Camps, que potser no el posen a les llistes. Hauríem d’estar contents que dos dies després de Sant Joan, quan ja mitja península ibèrica anirà en direcció a les platges, tots plegats tornem a ser cridats a les urnes; sí, molt contents, perquè costarà una milionada tornar a votar i més val gastar-los en urnes que no pas que marxin a Veneçuela. El més fotut del cas és que després del recompte no haurà canviat res.