Fa ja uns dies que el vicepresident del Govern del nostre país i conseller d’Economia, Oriol Junqueras, va deixant anar la idea tantes vegades remenada de la pujada d’impostos als més rics. Primer de tot, quan parlem de més rics, hem d’anar amb cura, perquè realment, els qui són ben rics, sempre s’ha dit i amb Panamà i d’altres trifulgues s’ha demostrat, són precisament els qui menys paguen. De fet, quan hi havia el tema de les mil-i-unes desgravacions en la Renda, aquestes sempre afavorien als qui més recursos tenien per poder jugar amb tot allò que donava dret a desgravacions. Si el límit el posem, tal com es va dir, en els 110.000 euros anuals, molt em temo que correspon a una mena de contribuent que tot i que dista de ser un Amancio Ortega, sí que no tindrà cap mena d’inconvenient a traslladar el seu domicili fiscal, doncs a la Franja d’Aragó o bé a Madrid, com ja ha fet alguna fundació d’un destacat membre de Junts pel Sí. Llavors, què volem, que sigui novament el gruix de la classe mitjana en vies d’extinció i que actualment ja viu sota una radiografia constant per part de l’autoritat tributària? Mala peça al teler aquesta d’apujar impostos, ja que amb la gran mentida de la globalització, precisament, es va deixar sense marge de maniobra als governs estatals. Si tu m’apuges els impostos, els diners no coneixen fronteres ni ideologies.