Hi ha vegades que als catalans ens haurien de donar més d’una medalla al llarg de l’any; i és que, senyores i senyors, som un país que entre els uns i els altres el fem una mica pesadet per viure-hi. De fet, si mirem per exemple, el Parlament europeu i les seves respectives extensions, més que pesadets, són un conjunt d’elefants que ja no són d’utilitat als seus respectius països i bé, estan allí avorrint el personal, discutint sobre res i a un bon grapat dels allí presents, els importa d’Europa només la nòmina de final de mes que reben i els també generosos beneficis que n’obtenen, nòmina a banda. Si mirem el Parlament espanyol (quan n’hi ha), doncs mira, són un conjunt de nens de pàrvuls a qui els agrada mostrar-se mal educats i també cobrar, és clar, però també xalen clavant-se punyals entre ells. Aquí, al nostre país (consti que m’he deixat el Senat perquè tampoc n’hi ha, ara, i no recordava que existia), aquí sí, discutim, més que treballem de valent i donem voltes i voltes a qualsevol tema, per vell que aquest sigui, i enmig de cada discussió muntem cadascú una capelleta, per tal que quan arribi Corpus puguem intentar redimir-nos d’alguna manera contemplant tanta flor i mentrestant tornar a agafar alè per reprendre debats estúpids que, com sempre, no ens portaran enlloc. De fet, si acabem sent independents, no sé com ho podran reflectir els llibres d’història tal èxit, per un poble que es remena tant.