Finalment, no ha estat un triplet, ha estat un doblet, però el Barça, que ens té a tots en general molt mal acostumats d’uns anys ençà, ha repetit aquelles monòtones celebracions que ja de vistes semblen ben pesadetes, això sí, en el meu humil parer. I és que si bé, en aquells tristos anys del nunyisme, les poques vegades que l’equip guanyava alguna cosa era ben típic anar a veure la Moreneta i pujar al balcó del Palau de la Generalitat. Ara que guanyem moltes més coses que abans -i d’aquí ve allò de mal acostumats- no en sortim de les rues. Deu ser cosa de l’influència brasilera: les gesticulacions boges d’aquell conjunt de milionaris dalt d’un autobús descobert, alguns amb els ulls vermellosos; i confeti, vinga confeti, tot tocant de pas els pebrots a la ja prou col·lapsada Barcelona i interrompent les programacions radiofòniques i televisives, en alguns casos des de mitja tarda i fins a ben entrada la nit. Per no parlar ja, d’allò tan català de “campeones, campeones, oé, oé, oé”, ja que, certament, deu ser que no hi ha la traducció catalana, que ben bé podria ser, “campions, campions...” Però, en fi, què podem dir d’uns jugadors que disposant de classes de català gratuïtes no tenen el costum d’apuntar-s’hi i ni tan sols gent de la Masia tenen costum de parlar la llengua del país? Després, és clar, és fàcil i també cansat allò tan tòpic de “Visca el Barça i visca Catalunya!” Res, coses de milionaris.