Definitivament, la nostra llengua va quedant marginada de la modernitat, i aquest fet, sense cap mena de dubte culpa de la nostra situació de submissió política sota un estat dominant, s’arrossega des dels anys 90. En aquest sentit, quan el tema de l’idioma era només cosa de les poques emissores de ràdio que hi havia, el nostre govern va ser hàbil i va poder posar quotes de català a les emissores. Quan el tema era de dos canals de televisió, els dos de TVE i TV3, el català estava 50/50 de presència televisiva respecte del castellà. Després va arribar l’edició catalana d’El Periódico i amb els anys 90 l’arribada de les televisions privades va fer que la proporció de català fos ridícula en relació amb el castellà, i el nostre govern aquí ja no va poder imposar quotes, a diferència de les ràdios. Després, amb el segle XXI es van fer avenços amb versions catalanes de webs i sistemes operatius informàtics, però la desproporció va continuar creixent quant a la televisió, per no parlar del cinema, amb un català en situació quimèrica, i avui dia, amb el món de les aplicacions, si no és que són oficials, la presència de la nostra llengua és inexistent; inclús en aplicacions de conegudes empreses catalanes. És a dir, el català ha consolidat la seva inexistència en el món de l’oci. Només és l’idioma que castiga els estudiants a la selectivitat i útil per a coses antigues. Déu meu!