Les seves conviccions i la seva condició aventurera el porten de nou a la guerra. En aquesta ocasió, però, no hi anirà com a metge sinó com a soldat, amb totes les seves conseqüències. Tot i així, a la fitxa de reclutament hi fa constar que és estudiant de medicina i que, per tant, disposa de coneixement mèdics. També hi detalla que ha estat combatent de l’exèrcit republicà a la Guerra Civil.

Dins de la Pioneer Corps s’hi trobava la Number One Spanish Company (NOSC), una companyia integrada majoritàriament per soldats provinents de la legió estrangera. Aquestes unitats ja tenien experiència de combat perquè abans havien lluitat al fred front de Noruega, d’on van ser traslladades a França per ser evacuades poc després, fins a Anglaterra, a mitjans de 1940, com a conseqüència de la gran ofensiva de la Wehrmacht. A l’Illa, aquests integrants republicans de la 13a Semibrigada de la Legió estrangera francesa que havien combatut a Narvik, es neguen a seguir sota les ordres gales, encara que fossin les del general De Gaulle i la “França Lliure”.

El gironí Francesc Dalmau i Norat, com la resta d’integrants de la companyia, disposava d’una preparació fruit de l’experiència ja que, com ell mateix reconeixia, «jo tinc dues guerres, no una. Jo vaig anar al front amb els republicans i després a la Segona Guerra Mundial amb els aliats».

La NOSC, comandada els primers anys pel major R.D. Smith i posteriorment pel fins aleshores capità A.L. Chapman, estava integrada per uns 300 republicans, una quarta part dels quals eren catalans. Així, en xifres globals, el percentatge de catalans en el total de combatents en la Segona Guerra Mundial era força limitat. Per Dalmau, «érem poquíssims, un percentatge molt reduït. La major part érem exiliats de la guerra d’Espanya que entrarem per una circumstància o altra». Tot i així, el paper dels pocs catalans que per motius evidents hi van participar tindrien una importància força superior al seu nombre, com exemplifica clarament el cas de Joan Pujol, ja fos Garbo o Arabel. 

Aquests entrenaments que Dalmau i els seus van seguir a les afores de Plymouth li permeteren amerar-se de les maneres de fer d’un exèrcit ben diferent del que ell havia conegut durant la guerra de 1936-1939. En els moments del Blitz, els grans atacs aeris alemanys del març i l’abril de 1941, els soldats anglesos entengueren l’important paper que havien de desenvolupar al llarg dels propers mesos.

La NOSC deixa enrere Plymouth el 1943 i la destinen a la costa sud d’Anglaterra, a la població de Bournemouth. Allà, s’anaven aplegant forces angleses, nord-americanes, canadenques i franceses. A meitats de maig de 1944 els traslladen a prop de Portsmouth. «Per allà hi havia un moviment de tropes grandíssim, tant de nit com de dia, tots sabíem que alguna cosa gran anava a passar, però certament, ningú sabia quan» narra Antonio Grande, un altre membre de la NOSC, que prossegueix descrivint-ne la situació: «El quarter general d’Eisenhower no estava molt lluny d’on érem nosaltres, i allò era un formigueig de cotxes que arribaven i sortien amb alts càrrecs dels diferents exèrcits».

En aquells moments la guerra es trobava en una frase transcendental. Itàlia ha suposat un pas important. Cal, però, una ofensiva que garanteixi la victòria aliada davant el terror. És en aquell context, que els aliats conceben una operació global que pugui ser decisiva per al desenvolupament d’aquella guerra. Calia un cop d’efecte moral, però sobretot, una acció que permetés trencar les inèrcies existents al cor europeu i que tingués la capacitat de malmetre les línies enemigues. Calia una ràfega molt nombrosa en efectius, i que al mateix temps fos situada en un lloc estratègic que en permetés una ràpida expansió. El paper dels Estats Units era crucial.  
En el marc de l’operació Overlord, la de major transcendència estratègica de la història, calia preparar bé l’entrada aliada a la costa occidental d’Europa. D’aquest plantejament sortirà el desembarcament de Normandia. Alguns catalans també hi varen ser. Aquesta setmana, el 6 de juny de 1944, va ser la data clau, el dia D.