I les platges de la llibertat
Segueix el compte d'Instagram de la Nova Conca fent clic aquí
Per evitar sorpreses i conscients que els aliats intentarien entrar al vell continent, els alemanys fortificaren els ports atlàntics. Els aliats fan expedicions de distracció a Noruega i intenten fer notar que tenen múltiples indrets per fer la seva arribada al continent. Després de valorar nombroses dates, analitzar la meteorologia, la lluminositat nocturna i d’endarrerir la cita, finalment arriba el dia D.
És el 6 de juny de 1944, el dia D, en què les forces britàniques, estatunidenques i canadenques fan el pas decisiu. Hom pretenia endinsar-se al cor d’Europa per poder alliberar el continent tot derrotant els exèrcits alemanys. Per fer-ho, calien nombres ingents de soldats ben equipats i amb el millor armament. Com un monjo vora el mar, la colpidora immensitat els feia créixer i els motivava.
És l’hora de les divisions aerotransportades, del coratge i el valor dels soldats que estan cridats a defensar els valors de la llibertat. És la solitud dels paracaigudistes i l’avançament de les tropes canadenques a la platja de Juno, com ho són també els que han desembarcat a les d’Utah, Omaha, Gold i Sword. Aquestes seran el símbol de les platges de la llibertat. El primer dia finalitza amb un èxit territorial que marcarà un abans i un després a la Guerra, malgrat la gran quantitat de baixes que s’han produït, els 156.000 soldats que hi prenen part hauran estat decisius. L’objectiu dels següents dies és consolidar aquestes posicions i anar avançant sobre el terreny, tot i que els alemanys no els ho posaran fàcil.
S’esperaven la invasió per Calais enlloc de per Normandia? En aquesta confusió germànica va tenir-hi molt a veure el paper de l’espia català Joan Pujol, Garbo per als aliats, Arabel per als germànics. L’agent doble que treballava teòricament pels serveis d’espionatge alemanys els informà que el desembarcament europeu seria per Escandinàvia. Més endavant, quan té lloc el de Normandia, els fa notar que aquesta és només una operació de distracció.
Finalment, però, el desembarcament tingué lloc a Normandia. Es parla d’aquesta com de l’operació militar més gran de la història. La complexitat logística sense precedents havia d’anar acompanyada per la força militar que, en definitiva, era la que feia avançar els aliats i retrocedir a les forces de l’Eix.
D’aquesta manera, els soldats britànics –i també la NOSC– van avançant cap a Bèlgica. En paral·lel, els nord-americans s’endinsen al cor de França: París, Metz, Estrasburg. Tot i que segurament l’alliberament de la Ciutat de les Llums no era una prioritat estratègica des d’un punt de vista militar, sí que simbòlicament donava significació i omplia de coratge la resistència. L’alliberament de París el 14 d’agost de 1944 ens ofereix una altra gesta dels republicans catalans i espanyols, que sovint ha estat oblidada per la historiografia gala: l’entrada a la capital del Sena de “la Nueve”, de la divisió Leclerc.
El fet que les principals tensions armades tinguessin lloc entre carros de combat, artilleria i tota la tasca de l’aviació, no evitava que els perills fossin pertot. En qualsevol lloc podien haver-hi focus de resistència alemanya o escamots preparats per dificultar l’avançament dels aliats. S’avança i s’anava guanyant territori en favor dels aliats, i es reafirmava així l’alliberament de les poblacions que anaven trobant-se en l’ofensiva terrestre.
Els aliats disposaven d’aquella moral victoriosa que els havia d’assegurar la força i el coratge necessaris per no donar treva. Els valors de la llibertat i la democràcia tornarien a tenir espai a Europa.
Així, veient les històries d’èpica catalanes dels lluitadors per la llibertat del convuls segle XX, es fa estrany veure com alguns diuen sentir-se cansats per les vicissituds parlamentàries d’un procés democràtic. Certament podria ser tot més senzill i de ben segur l’actualització permanent de les xarxes socials ho dramatitza molt més tot. En qualsevol cas, no hem d’oblidar que la setmana vinent, el 26 de juny, tenim una cita amb les urnes. On és la nostra moral de victòria?
Només de nosaltres depèn que l’èpica del procés continuï endavant.
És el 6 de juny de 1944, el dia D, en què les forces britàniques, estatunidenques i canadenques fan el pas decisiu. Hom pretenia endinsar-se al cor d’Europa per poder alliberar el continent tot derrotant els exèrcits alemanys. Per fer-ho, calien nombres ingents de soldats ben equipats i amb el millor armament. Com un monjo vora el mar, la colpidora immensitat els feia créixer i els motivava.
És l’hora de les divisions aerotransportades, del coratge i el valor dels soldats que estan cridats a defensar els valors de la llibertat. És la solitud dels paracaigudistes i l’avançament de les tropes canadenques a la platja de Juno, com ho són també els que han desembarcat a les d’Utah, Omaha, Gold i Sword. Aquestes seran el símbol de les platges de la llibertat. El primer dia finalitza amb un èxit territorial que marcarà un abans i un després a la Guerra, malgrat la gran quantitat de baixes que s’han produït, els 156.000 soldats que hi prenen part hauran estat decisius. L’objectiu dels següents dies és consolidar aquestes posicions i anar avançant sobre el terreny, tot i que els alemanys no els ho posaran fàcil.
S’esperaven la invasió per Calais enlloc de per Normandia? En aquesta confusió germànica va tenir-hi molt a veure el paper de l’espia català Joan Pujol, Garbo per als aliats, Arabel per als germànics. L’agent doble que treballava teòricament pels serveis d’espionatge alemanys els informà que el desembarcament europeu seria per Escandinàvia. Més endavant, quan té lloc el de Normandia, els fa notar que aquesta és només una operació de distracció.
Finalment, però, el desembarcament tingué lloc a Normandia. Es parla d’aquesta com de l’operació militar més gran de la història. La complexitat logística sense precedents havia d’anar acompanyada per la força militar que, en definitiva, era la que feia avançar els aliats i retrocedir a les forces de l’Eix.
D’aquesta manera, els soldats britànics –i també la NOSC– van avançant cap a Bèlgica. En paral·lel, els nord-americans s’endinsen al cor de França: París, Metz, Estrasburg. Tot i que segurament l’alliberament de la Ciutat de les Llums no era una prioritat estratègica des d’un punt de vista militar, sí que simbòlicament donava significació i omplia de coratge la resistència. L’alliberament de París el 14 d’agost de 1944 ens ofereix una altra gesta dels republicans catalans i espanyols, que sovint ha estat oblidada per la historiografia gala: l’entrada a la capital del Sena de “la Nueve”, de la divisió Leclerc.
El fet que les principals tensions armades tinguessin lloc entre carros de combat, artilleria i tota la tasca de l’aviació, no evitava que els perills fossin pertot. En qualsevol lloc podien haver-hi focus de resistència alemanya o escamots preparats per dificultar l’avançament dels aliats. S’avança i s’anava guanyant territori en favor dels aliats, i es reafirmava així l’alliberament de les poblacions que anaven trobant-se en l’ofensiva terrestre.
Els aliats disposaven d’aquella moral victoriosa que els havia d’assegurar la força i el coratge necessaris per no donar treva. Els valors de la llibertat i la democràcia tornarien a tenir espai a Europa.
Així, veient les històries d’èpica catalanes dels lluitadors per la llibertat del convuls segle XX, es fa estrany veure com alguns diuen sentir-se cansats per les vicissituds parlamentàries d’un procés democràtic. Certament podria ser tot més senzill i de ben segur l’actualització permanent de les xarxes socials ho dramatitza molt més tot. En qualsevol cas, no hem d’oblidar que la setmana vinent, el 26 de juny, tenim una cita amb les urnes. On és la nostra moral de victòria?
Només de nosaltres depèn que l’èpica del procés continuï endavant.
Trobareu més informació a l'edició en paper de la Nova Conca d'aquest pròxim divendres