Decididament, els espanyols en la seva majoria són un poble amb un alt sentiment massoquista, per dir-ho d’alguna manera. I és que ha quedat demostrat que per molta corrupció que hi pugui haver; per molts espionatges i intents de sabotatges al qui pensa diferent; per moltes retallades que hi pugui haver; per tantes i tantes coses que no passarien cap examen democràtic en un país normal, els votants espanyol no castiguen res de tot això i els agrada continuar donant la seva confiança al qui els fot tacó; al qui els epsia; al qui retalla la pluralitat dels pobles; al qui no és capaç de parlar en més idioma que no sigui el seu i malament. Sembla talment, com si bona part dels votants, s’hagués posat una cinta negra als ulls i que tots plegats s’haguèssin proposat fer una mena de cursa conscient, cap a un precipi amb els ulls envenats. La història d’Espanya és tràgica i plena de braguetassos i fets hilarants que només la mentalitat dels espanyols, pot arribar a entendre; tot i que és clar que hi ha també una bona part que es resignen o criden sense massa veu a un destí fatal. És un poble que ho arregla tot al bar, a on sens dubte hi han els millors entrenadors; els millors presidents del govern; els millors ministres i en general, els millors entesos de tot, mentre que fora el bar, el destí es torna a figurar tràgic. Per tant, ara més mai, fotem ràpidament el camp.