En unes eleccions estatals com les de diumenge passat, totes les mirades estan centrades en aquells formatges de TV3, amb barres i columnes de colors diversos segons el corporatiu de cada formació política. El titular, com és lògic, fa referència als diputats assolits al Congrés, però també som conscients de l’existència d’un segon hemicicle de recompte complex i de difícil previsió, el de la cambra alta, això és, el Senat.

I tot i que allunyats dels principals focus mediàtics, els debats dialèctics dels senadors també tenen, com a historiador, el seu interès. És per això que aquests dies remirava algunes de les actes de sessions senatorials de finals dels setanta i principis dels vuitanta que havia consultat fa un parell d’anys. Remirant el passat constatem que a les institucions de l’Estat hi poden haver hagut canvis, però no en la qüestió territorial. Un exemple podrem veure’l a continuació, en una de les escenes còmiques que es visqueren a l’hemicicle.

Situem-nos a la sessió de tarda del 14 de febrer de 1985, en la que el President del Senat emprèn de nou la sessió després d’una pausa.“Se reanuda la sesión. Habida cuenta de que vamos a empezar a votar todas las mociones, que hay que leerlas y que las votaciones pueden ser largas, esta Presidencia, siguiendo precedentes anteriores, autoriza a fumar durante las votaciones”. Se senten aplaudiments. Aplaudiments per deixar fumar en els respectius escons, sense tenir presents possibles repercussions de salut, amb tot el fum que això suposaria i les possibles restes de tabac entre els seients.

Veient la situació, un senador gironí demana torn de paraula immediatament per poder intervenir. Diu així: “Para una simple cuestión de orden. Yo acepto que se pueda fumar, pero quiero manifestar mi opinión en contra”. Un altre sector dels senadors celebra l’aportació empordanesa amb aplaudiments notoris. Després d’escoltar la proposta, el president del Senat, el socialista José Federico de Carvajal Pérez, pregunta: “Señor Rahola, ¿no pretenderá sustituir a la Presidencia en la dirección del debate?”. L’electe aclareix, tot prenent de nou la paraula, la seva posició: “Señor Presidente, he aceptado la decisión de la Presidencia, pero deseaba manifestar mi opinión”. La conversa, amb la mirada atònita de la resta de senadors, finalitza amb un “Bien, con la opinión en contra del señor Rahola se autoriza a fumar”, i les rialles conseqüents.

Així, després d’aquest episodi, constatem que sí, que hi ha hagut certes millores a la cambra legislativa, encara que sigui només el fet que ara sigui un espai lliure de fum, com, de fet, avui ho són el conjunt de centres de treball. La modernització, però, no ha estat tal en altres aspectes. Remirant una mica més els papers, veiem un debat al voltant de la qüestió territorial de l’Estat.

 “Toda ley que atienda a la uniformidad será constantemente protestada por nosotros”, assenyalava un representant del catalanisme polític escollit per representar els interessos dels catalans i les catalanes al Senat. El senador sentenciava sense eufemismes que, per molt que alguns ho desitgessin, en qüestions legislatives i competencials “no puede existir uniformidad porque ésta no existe en España”. Això succeïa a la sessió estiuenca de l’1 d’agost de 1983, i sembla que alguns encara no ho han entès… Els representants catalans no s’estaven de fer propostes que podien semblar desafiadores però que responien a uns postulats molt bàsics del que hauria de ser un estat modern i democràtic. Com a proposta de mínims algú va expressar en seu parlamentària, el febrer del 1985: “De acuerdo con mis sentimientos democráticos y nacionalistas (...) sería una agradable sorpresa que el Gobierno presentara a Su Majestad, como símbolo de comprensión y de paz, la derogación del Decreto de Nova Planta”.

Eren els anys del “café para todos” i de la LOAPA, que volia limitar el marc competencial català. Sí, ja als anys 80 hi havia debats al voltant de com blindar el model estatutari, el de Sau, perquè el de Miravet ja el van sentenciar el 2010. Imagineu-vos, doncs, quants anys es porta intentant modernitzar l’Estat...