Què deu tenir aquella bota que, situada estratègicament entre el Mediterrani i l’Adriàtic, frontissa entre l’Àsia mediterrània i el nord més seriós europeu, ha captivat tanta i tanta gent? Què deu tenir el país del Dant, que ens va obrir totes les portes des de l’infern fins al cel, passant pel purgatori? Què deu tenir aquell país unificat a partir d’una Toscana que sempre ens ha estat mig nostra i que tant va estimar un imperi tan seriós com l’Austrohongarès? Què deu tenir aquella Roma sempre eterna en què la seu de Jesucrist a la Terra sempre hi ha volgut tenir la seva ambaixada? Què deu tenir aquell Nàpols en què diferents regnes hi han volgut fer estada i els catalanoaragonesos els van mostrar la coca nostrada que ha acabat sent la mundial pizza? Per no parlar d’aquell Trieste, frontissa de tantes desgràcies balcàniques però alhora d’un romanticisme decadent inquietant? Per no parlar d’aquells canals venecians, que indiferents al pas del temps veuen morir a poc a poc sota les aigües el que tenen al voltant? Què deuen tenir aquells cafès, curts i carregats que desperten un mort a qualsevol hora sempre benvinguts? Itàlia, “la bella Itàlia”, país de països; país amb més de deu mil maneres d’expressió i alhora una llengua italiana que nascuda a la Toscana és com un poema sense fi, agradable als ulls inclús dels impassibles. Itàlia, alhora decadent i sempre reinventada.