Anem en cotxe i ens disposem a dedicar les properes hores a travessar tranquil·lament una part de Catalunya, pugem per Tàrrega, Artesa de Segre, Tremp i arribem a la Pobla de Segur. A principis de juliol en aquesta població del Pallars Jussà celebren una festa històrica, la Festa dels Raiers. Els cartells i la decoració dels carrers ens donen la benvinguda, com també ho fan els pòsters de figures de dones i homes amb vestits típics. Faldilles blau fosc amb estampats de petites flors blanques, brusa blanca i mocador al coll amb el mateix estampat per a les noies; i pantalons i jaquetó blau marí, camisa blanca i faixa i boina negra per als nois. A la vora del riu Noguera Pallaresa hi trobem una fira de productes de proximitat, formatges, embotits, mels i samarretes de la Festa; també hi veiem els gegants del poble, preparats per ballar i més enllà sentim una banda de música que va amanint l’espera de la baixada dels raiers. Ens afegim a la gent que s’aplega a la vora del riu, i ens delectem amb les peces que ens ofereix la banda. Al cap d’una estona comencen a sentir-se els primers aplaudiments de més amunt, això ens indica que baixa el primer rai. Tots mirem cap al riu i veiem passar un rai, una construcció feta amb troncs d’arbres lligats, i una vara per dirigir-la. Damunt el rai hi van uns quatre o cinc homes, tots concentrats en el rumb, no pot apropar-se massa a la riba, ni encallar-se, ni topar amb roques, cal lliscar amb seguretat pel riu. I com és que tradicionalment es feien aquestes construccions i s’anava riu avall? L’objectiu era transportar els troncs del Pirineu a altres ciutats de més al sud com Tremp, Balaguer, Lleida, Tortosa o Amposta, i la forma més ràpida de baixar-los era precisament pel riu. Es lligaven una sèrie de troncs de tal manera que es creava una base on podien pujar uns pocs homes que guiaven el rai riu avall fins a la ciutat de destinació. Aquest ofici va ser comú durant segles. Cap al segle XV ja es parla dels rais, tot i que és al segle XVIII que apareixen explícitament descrits els raiers de la Noguera Pallaresa. A principis del segle XX van començar a construir-se pantans, com el de Sant Antoni, just al costat de Tremp, que va fer que fos inviable seguir la ruta riu avall en rai, tal com s’explica a l’Associació dels Raiers de la Noguera Pallaresa. Jacint Verdaguer va escriure la “Cançó del Raier” que descriu el camí tortuós i ple d’entrebancs que podia trobar-se un raier. Aquests en són els primers versos: Sóc fill del Noguera dins un rai nasquí, ma esposa és raiera, raier vull morir. Lo bon temps del fadrinatge lo passi fent de cuer, més com tinc seny i coratge prompte em feren davanter. D’eix cavall de la riera prenc la brida barroera i als torrents i a la ribera vaig dient: -Pas al raier! (...) Des del marge el rai cordejo si li costa de passar, pels congostos barranquejo com serpent pel pedregar. Quan per una ensopegada s’esdevé una embarrassada, dono al rai una girada que el fustam torna a aviar. (...) De cinc trams los rais avio de la Pobla a Balaguer, los empenc i los arrio com sa rua el traginer. Tot sovint lo rai s’apunta i quin treball si es desconjunta, trabucant a aquell que el munta com cavall al cavaller. Aquí s’explica com els joves aprenen l’ofici fent de cuers, és a dir, posant-se al final del rai i observant els altres raiers. Però ja de més grans i més experts, passaran a ser davanters, guiant l’embarcació. Jacint Verdaguer utilitza la metàfora del cavall per expressar els alts i baixos de la ruta, ja que els raiers són com cavallers dalt d’un cavall salvatge, que han de fer avançar de la millor manera. El poema segueix fins a l’última estrofa, abans de la tornada: Tot baixant rais a la plana, cinquanta anys hi he baixat, que és un rai la vida humana, ne té deu cada tramat; i davalla fugitiva rodolant de riba en riba fins que al mar sens vora arriba de la fonda eternitat.   Verdaguer compara el trajecte dels rais baixant el riu amb el trajecte de la vida, que va avançant, rodolant avall, de riba en riba i fins a arribar al mar, i nosaltres en som els raiers.