Acampades d’estiu
Segueix el compte d'Instagram de la Nova Conca fent clic aquí
Una entrada del Senglar Rock del 2002. Això és el que vaig trobar la setmana passada remirant papers i carpetes de fa uns quants anys. Els concerts es devien celebrar del 5 al 7 de juliol a Montblanc, amb el record encara d’aquells primigenis que tenien lloc a Prades a finals dels noranta. Un parell de setmanes després, el 18-19 i 20 de juliol, a Arbúcies, tenia lloc l’Acampada Jove. El cert és que aquell va ser el primer de tot un seguit de senglars i acampades que s’allargarien ininterrompudament fins als nostres dies. De fet, els abonaments conjunts per poder assistir als dos esdeveniments ens van ser de molta utilitat.
Teníem 13 anys i l’institut era un bon lloc per fer el primer activisme de país. Parlo del 2002, quan els adhesius d’estelades encara eren poc freqüents, en un moment en què començava a parlar-se de la necessitat d’elaborar un nou Estatut. Els estius, des d’aleshores, estarien sempre marcats per unes dates subratllades al calendari, les de les acampades reivindicatives. Allà hi tocava tothom, tots els grups que volíem veure i que sentíem durant l’any, passant-nos uns als altres les últimes recomanacions discogràfiques. Heu sentit el seu nou disc?
Eren anys en els quals sovint coincidia l’Acampada Jove amb el Rebrot, un aplec de joves dels Països Catalans que s’organitzava a Berga des de Maulets, i que ara recuperava Arran a Cardedeu. La coincidència entre els dos festivals politicomusicals generava anualment moltes hores de debats. Quins records! El tercer cap de setmana de juliol era molt preuat i la coincidència amb l’Aplec del Pi de les Tres Branques, al berguedà Pla de Campllong, també hi ajudava.
Aquella tenda iglú, que fins ben tard no renovàrem per una d’aquestes de fàcil construcció, va recórrer la nostra geografia. Recordo especialment quan el Senglar se’n va anar a Lleida, el 2005. En la vessant personal, allà vam recuperar el vincle amb la Terra Ferma, que aquests darrers anys hem intensificat amb amics de Ponent. El canvi d’ubicació va generar llargs debats entre els fidels al festival. Les basses d’Alpicat tenien zones ombrívoles que s’agraïen, però l’espai, allunyat del nucli urbà de la ciutat del Segre, no tenia el caliu de la capital de la Conca.
El mateix juliol, l’Acampada Jove va deixar enrere la selvatana Arbúcies per passar a celebrar-se a Sant Celoni, al Baix Montseny, on van fer-s’hi quatre edicions. Els que hi eren recordaran especialment la del 2008. El vespre del dissabte, que havia de ser prometedor pel fet de tractar-se de l’última nit, va caure un aiguat de mil milions de llamps i trons, com subscriuria el capità Haddock. Crec que aquella va ser l’última edició en què vam portar l’iglú. Però bé, vam poder desmuntar-la i agafar la carretera per tornar a caseta. Sort que per sopar no hi havia programada cap paella popular, perquè sinó hauria esdevingut arròs bullit.
El 2009, coincidint amb la catorzena edició de l’Acampada Jove, Montblanc va recuperar amb molt encert la seva condició de seu envejable de festivals musicals de referència. La consolidació a la Conca demostra que aquest és l’espai ideal per a un projecte juvenil independentista com aquest.
D’anècdotes d’aquestes acampades n’hi ha moltíssimes, i cada u té les seves. Des d’haver conegut veïns de tendes amb qui encara mantens contacte, passant per llargues migdiades a la gespa de la muralla i els crits d’alguns que buscaven un tal Antonio al Senglar que després devien seguir cercant per moltes acampades i que espero que, tants anys després, ja hagin pogut trobar. Però també les nits que acaben amb esmorzars, l’aigua gelada de les dutxes matinals i l’overbooking nocturn d’algunes canadenques d’aquelles taronges i blaves.
Entre totes les que podrien ser explicades, sempre ens fa gràcia recordar una edició que coincidí amb l’aniversari de la meva germana, i tota la colla amb què anàvem vam acabar un vespre, entre les tendes de campanya, celebrant-ho amb un pastís de xocolata i les corresponents espelmes, tot cantant la cançó d’aniversari del Súper3, aquella “d’anys i anys, per molts anys / bufis fort i les apaguis / Per molts anys!”
Teníem 13 anys i l’institut era un bon lloc per fer el primer activisme de país. Parlo del 2002, quan els adhesius d’estelades encara eren poc freqüents, en un moment en què començava a parlar-se de la necessitat d’elaborar un nou Estatut. Els estius, des d’aleshores, estarien sempre marcats per unes dates subratllades al calendari, les de les acampades reivindicatives. Allà hi tocava tothom, tots els grups que volíem veure i que sentíem durant l’any, passant-nos uns als altres les últimes recomanacions discogràfiques. Heu sentit el seu nou disc?
Eren anys en els quals sovint coincidia l’Acampada Jove amb el Rebrot, un aplec de joves dels Països Catalans que s’organitzava a Berga des de Maulets, i que ara recuperava Arran a Cardedeu. La coincidència entre els dos festivals politicomusicals generava anualment moltes hores de debats. Quins records! El tercer cap de setmana de juliol era molt preuat i la coincidència amb l’Aplec del Pi de les Tres Branques, al berguedà Pla de Campllong, també hi ajudava.
Aquella tenda iglú, que fins ben tard no renovàrem per una d’aquestes de fàcil construcció, va recórrer la nostra geografia. Recordo especialment quan el Senglar se’n va anar a Lleida, el 2005. En la vessant personal, allà vam recuperar el vincle amb la Terra Ferma, que aquests darrers anys hem intensificat amb amics de Ponent. El canvi d’ubicació va generar llargs debats entre els fidels al festival. Les basses d’Alpicat tenien zones ombrívoles que s’agraïen, però l’espai, allunyat del nucli urbà de la ciutat del Segre, no tenia el caliu de la capital de la Conca.
El mateix juliol, l’Acampada Jove va deixar enrere la selvatana Arbúcies per passar a celebrar-se a Sant Celoni, al Baix Montseny, on van fer-s’hi quatre edicions. Els que hi eren recordaran especialment la del 2008. El vespre del dissabte, que havia de ser prometedor pel fet de tractar-se de l’última nit, va caure un aiguat de mil milions de llamps i trons, com subscriuria el capità Haddock. Crec que aquella va ser l’última edició en què vam portar l’iglú. Però bé, vam poder desmuntar-la i agafar la carretera per tornar a caseta. Sort que per sopar no hi havia programada cap paella popular, perquè sinó hauria esdevingut arròs bullit.
El 2009, coincidint amb la catorzena edició de l’Acampada Jove, Montblanc va recuperar amb molt encert la seva condició de seu envejable de festivals musicals de referència. La consolidació a la Conca demostra que aquest és l’espai ideal per a un projecte juvenil independentista com aquest.
D’anècdotes d’aquestes acampades n’hi ha moltíssimes, i cada u té les seves. Des d’haver conegut veïns de tendes amb qui encara mantens contacte, passant per llargues migdiades a la gespa de la muralla i els crits d’alguns que buscaven un tal Antonio al Senglar que després devien seguir cercant per moltes acampades i que espero que, tants anys després, ja hagin pogut trobar. Però també les nits que acaben amb esmorzars, l’aigua gelada de les dutxes matinals i l’overbooking nocturn d’algunes canadenques d’aquelles taronges i blaves.
Entre totes les que podrien ser explicades, sempre ens fa gràcia recordar una edició que coincidí amb l’aniversari de la meva germana, i tota la colla amb què anàvem vam acabar un vespre, entre les tendes de campanya, celebrant-ho amb un pastís de xocolata i les corresponents espelmes, tot cantant la cançó d’aniversari del Súper3, aquella “d’anys i anys, per molts anys / bufis fort i les apaguis / Per molts anys!”
Trobareu més informació a l'edició en paper de la Nova Conca d'aquest pròxim divendres